Yayo Herrero. Capitalisme de l’extractivisme i de l’expulsió.

 In Aigua, Aire, Alimentació, Bloc, Cures, Drets Humans, Eines d'intercanvi, Emergència Climàtica i Social, Entorn habitable, Hidratació, Nodrir, Renda, Respirar, Sanitat / Salut, Totes les publicacions, Treball

Yayo Herrero, antropòloga, educadora social i enginyera tècnica agrícola; professora col·laboradora de la Càtedra Unesco d’Educació Ambiental i Desenvolupament Sostenible de la UNED. Membre d’Ecologistes en Acció.

Estractivisme i Ecofeminisme, entre d’altres temes.

Transcripció de la conversa a Món Possible de Ràdio 4 des de Sevilla estant.

Centra la seva investigació en la crisi ecològica derivada de la crisi social. Parla d’una doble crisi

Travessem una crisi ecològica molt profunda derivada de l’escalfament global, que és el problema més urgent i greu que afronta, en aquest moment, el conjunt dels sers humans. No és només el canvi climàtic sinó també el procés d’esgotament, de declivi de les energies fòssils fàcils d’extreure i barates i de molts altres minerals de l’escorça terrestre que ara són imprescindibles perquè es sostingui el metabolisme econòmic. La conjunció d’aquest binomi energia-clima marca una línia de crisi que no només és ecològica sinó que també afecta a un model econòmic que te dificultats per créixer sobre la base de l’economia real, creant llocs de treball reals i que marca una profunda crisi econòmic.

Tenim dubtes que la classe política es preocupi de debò per aquesta crisi climàtica, perquè no tenen interès, perquè no saben què està passant o perquè són ostatges del sistema econòmic

És una barreja de totes aquestes coses. Em preocupa enormement que la dirigència política tingui un posicionament, en el millor dels casos, tremendament tebi, l’esmenti però no abordi processos reals que permetin afrontar amb claretad aquest problema. I, per descomptat, en les elits econòmiques aquest discurs no hi és ni se l’espera. Això no vol dir que no en siguin conscients. En les dues darreres reunions del Fòrum de Davos, que aplega les elits econòmiques del món, el plantejament del canvi climàtic i el declivi dels recursos naturals hi ha estat molt present. Em causa desassossec i em preocupa molt és que alguns sectors molt poderosos del món sí que estan afrontant quest problema però ho estan fent des de la perspectiva de blindar els privilegis de certes elits i no preocupant-se per la protecció i inclusió de les majories socials. Mentre, els partits i iniciatives polítiques que es diuen emancipadores estan mirant cap a una altra banda, de tant en quan ho esmenten, però sense ser conscients o sense abordar d’una manera clara els canvis urgents de metabolisme econòmic que posin la redistribució de la riquesa i la protecció de les majories socials, sobretot les més vulnerables, com una prioritat.

Capitalisme per qui hi càpiga o, el que és el mateix, cada cop més gent exclosa

Hi ha una cosa que ens dóna una pista interessant. Quan l’huracà Sandy va assolar Nova Iork eren força impactants les imatges de Manhattan totalment a les fosques. L’huracà va deixar la ciutat sense llum, la va arrasar, i és curiós que l’únic que va quedar il·luminat a la ciutat era la torre de Goldman Sachs. Goldman Sachs estava preparat per esdeveniments climàtics extrems, per afrontar urgències per les quals no estaven preparades per afrontar ni hospitals, ni serveis públics, ni altres espais que, suposadament, han de vetllar pel benestar de les majories socials. La pensadora Saskia Sassen diu que estem vivint un moment en què el capitalisme és més aviat un capitalisme de l’extractivisme i de l’expulsió, de l’extractivisme social i ecològic de les últimes gotes de vida de minerals i energia al servei d’elits privilegiades i de l’expulsió de grans majories de gent dels marges de la vida, quan no en l’extrem de la pròpia vida.

 L’huracà Katrina va demostrar que la gent amb recursos va marxar de la ciutat quan va arribar-hi i va tornar quan ja havia passat mentre que la gent sense recursos no se’n va poder anar i molts van morir per això. I després van haver de marxar i convertir-se en migrants climàtics en el seu propi país

Allò va demostrar que la cara de la pobresa, de l’exclusió i de l’abandonament era la cara racialitzada. Van ser majoritàriament les poblacions negres, empobrides, les que van ser abandonades. També va demostrar el que passa als països on l’actuació de l’estat no té com a prioritat el manteniment de les condicions de vida de les majories socials, no està orientat a la seva protecció. En el procés de fugida hi va haver gent que es va matar a trets a les carreteres els uns als altres per robar-se la gasolina. Va ser una distòpia de com afrontar un problema com el canvi climàtic en les pitjors condicions possibles.

Afortunadament tenim d’altres exemples que mostren que es poden fer les coses d’una altra manera. L’endemà que l’huracà Sandy caigués sobre Nova York, malgrat que l’estat no havia tingut un paper especialment brillant en la protecció de la gent, va aparèixer una xarxa de seixanta mil voluntaris que va funcionar ràpidament. D’on havia sortit aquesta gent? Havia sortit del no res? No. L’any anterior, el 2011, havia estat l’any de l’Occupy Wall Street, hi havia hagut molta gent articulada en el territori, els barris, les acampades i van tenir la capacitat de tornar a sortir al carrer i organitzar el servei de protecció i atenció a les persones més vulnerables amb força eficàcia i rapidesa.

És a dir que la protesta i l’organització social sí que serveixen per alguna cosa

Absolutament. Davant els problemes que tenim ara, i en absència en molts casos de governs  i estats que deixin de mirar la maximització del benefici i l’acumulació com quelcom sagrat en comptes de posar la gent i les seves vides en el centre, l’organització social, la solidaritat, la capacitat d’articular-nos és un instrument bàsic, primer per exigir polítiques diferents i segon, com va ser en aquest cas, simplement sobreviure.

Vostè parla de classisme ambiental

Hi ha persones que vénen treballant des de fa temps sobre les conceptualitzacions del racisme ambiental i el classisme ambiental. Si mirem qui pateix amb major incidència les conseqüències del canvi climàtic o si mirem on estan, a les grans ciutats, les instal·lacions que més contaminen, els grans abocadors, les indústries que més danyen la salut de les persones, ens trobem sistemàticament que totes aquestes infraestructures afecten en major mesura la gent més pobre i dins d’ella la gent racialitzada, migrant, que forma part de minories precaritzades. La conceptualització del racisme ambiental es va començar a treballar als Estats Units on el moviment de justícia climàtica ha estat liderat per comunitats negres o llatines que pateixen la precarietat en molta major mesura. El canvi climàtic, la crisi ambiental com a tal no tenen ideologia, com no la té la fotosíntesi o el cicle de l’aigua, però les conseqüències del canvi climàtic, de la crisi ecològica, sí que tenen clarament un biaix de classe, de procedència, de gènere. I quan tots aquests biaixos interaccionen veiem que al món són majoritàriament dones empobrides i racialitzades les que acaben assumint una bona part de les conseqüències pitjors. Des d’aquesta dimensió sí que podem parlar perfectament de racisme ambiental o de classisme ambiental.

L’ecologia s’ha associat sovint amb les opcions polítiques d’esquerra però als debats electorals no hem vist que en parlés ningú, ni d’esquerres ni de dretes

No hauria de tenir ideologia però hi ha una raó de fons que fa que habitualment siguin més les organitzacions que estan situades en l’espectre de l’esquerra les que més parlen d’aquestes qüestions i això es deu a que quan analitzem les causes estructurals de la crisi ecològica, del canvi climàtic, de l’esgotament de recursos essencials, de la destrucció de fonts d’aigua neta i dels territoris veiem que les han generat un model econòmic, una economia convencional i hegemònica, que necessita créixer de forma il·limitada, que té una dinàmica expansiva i que, per créixer, necessita generar quantitats creixents de residus –el problema del canvi climàtic és un problema de residus, de gasos d’efecte hivernacle excessius- i necessita també utilitzar quantitats cada cop més creixents de la naturalesa. El pretès creixement exponencial i il·limitat impacta de forma tremenda i terrible sobre una superfície que té límits físics. Ens trobem que la major part de les mesures reals i no les falses solucions que permeten abordar la crisi ecològica posen fre a la dinàmica expansiva del capital i aquí és on ens trobem la tensió més important. Els partits polítics que es situen habitualment en l’esfera de les dretes, liberals, tenen la convicció sagrada que el creixement econòmic és el mantra que permet articular la societat. L’epicentre a l’entorn del qual volen organitzar la política i l’economia és el creixement, que al seu torn és el que acaba generant la crisi ecològica. Per això, acaba tenint aquest biaix.

També és veritat que moltes vegades els partits polítics situats en l’esfera de les esquerres parlen molt del tema però, com que en el fons els seus plantejaments econòmics continuen centrats en la religió civil del creixement, parlen molt però acaben fent polítiques no tan diferents de les que fa la dreta, quant a metabolisme econòmic, encara que intenta o pretén que el benefici d’aquest creixement es reparteixi de forma més justa.

Que es reparteixi de forma més justa als països desenvolupats perquè, esgotats els seus recursos, per continuar creixent depreden els dels països en vies de desenvolupament, l’extractivisme del qual parlàvem

Si la tanca que envolta Europa rica, a més de no deixar entregar persones migrants, no deixés entrar energia, materials, aliments, pesca, productes manufacturats, no se sostindria ni dos mesos. Tots els països que considerem desenvolupats i rics viuen amb molts més recursos dels que hi ha als seus territoris. L’Estat espanyol depèn en un 80% de l’energia que ve de fora, en un 75% dels minerals, una bona part dels aliments que mengem venen de països tercers, els recursos pesquers són extrets sobretot de zones d’Àfrica. Materialment depenem de recursos que són saquejats en d’altres llocs. A vegades, amb procediments molt violents –tenim al cap encara tot el que va ser la invasió de l’Iraq durant la segona guerra del Golf per part dels exèrcits dels Estats Units, Anglaterra o Espanya- i, d’altres vegades, amb mecanismes més subtils però igualment violents, com són les regles de l’Organització Mundial del Comerç, els tractats comercials que forcen els països empobrits perquè venguin els seus recursos naturals i extrets als seus territoris en unes condicions tremendament avantatjoses pels països més rics. El món s’ha polaritzat en una zona regionalment més petita, que és el món privilegiat, i una enorme extensió de territori, que són els països empobrits que funcionen, dins la lògica imperant, com si fossin una gran mina o un gran abocador.

 I en aquest marc quina és la mirada pròpia de l’ecofeminisme?

El plantejament ecofeminista, que no és altra cosa que un diàleg entre moltes de les coses que han vingut treballant el moviment ecologista i el moviment feminista, el que fa és partir d’una pregunta essencial i és: De què depèn la vida humana? Què és el que fa que els sers humans ens puguem mantenir vius des de que naixem fins que morim? Hi ha dues grans bases materials, dues grans dependències que són indefugibles per qualsevol persona. La primera és l’ecodependència. Òbviament, respirem, bevem, mengem, ens vestim, habitem en llocs que han estat construïts amb recursos que procedeixen de la natura, béns fons de la natura que no són ni produïts ni controlats a voluntat pels sers humans. No produïm, ni controlem el cicle de l’aigua, ni la fotosíntesi, ni els minerals de l’escorça terrestre, que simplement extraiem però que no som capaços de tornar a produir ‘ex novo’. Tot això és absolutament necessari per poder satisfer les nostres condicions de vida. Però, a més, tenim una segona dependència. Vivim encarnats en cossos que són vulnerables, finits i que han de ser cuidats i atesos al llarg de tota la vida però sobretot en moments determinats del cicle vital, com són la infància, on no es pot sobreviure si ningú no cuida un nadó acabat de néixer, com torna a ser la vellesa, on moltes persones no poden sobreviure quotidianament si no hi ha d’altres persones que dediquin temps a cuidar els seus cossos, com són els moments de malaltia, la diversitat funcional… Ningú no pot viure sense rebre cures adequats i suficients al llarg de la seva vida i sobretot en alguns moments del seu cicle vital.

 

Posar la vida al centre de tot

Efectivament. Els treballs de cures han estat realitzats històricament per dones perquè és el rol obligatori i normatiu que assigna la divisió sexual del treball a les societats patriarcals. Ara tenim que el manteniment i reproducció quotidiana i generacional de la vida és realitzat de forma no lliure per dones que han de sostenir la vida en un sistema que, tanmateix, l’ataca. Hem generat models econòmics i polítics que no posen la vida en el centre, que el que fan és articular-se entorn el creixement econòmic o de la maximització de beneficis suposant que a partir d’aquí es deriva la resta. La clau és articular polítiques, economies i també desenvolupar cultures que posin aquesta vida en el centre, que siguin conscients d’aquesta dependència i interdependència a l’hora d’articular aquests metabolismes econòmics.

 

Tenim un sistema que es considera ‘prescindibles’ les persones que no li són útils. Ho trobem amb els migrants la mort dels quals al Mediterrani o el desert no molesta gens al sistema, més aviat li va bé

De fet, a la reunió del Fòrum de Davos era quasi obscè escoltar com parlaven de ‘població sobrant’. No es referien a població sobrant de la vida. Es referien a població sobrant dins el mercat laboral. Però quan mires a qui es considera una persona ciutadana et dones compte que una persona ciutadana és la que és capaç de consumir, de generar creixement econòmic amb la seva activitat, amb el seu cos i consum. Quan tenim persones que no són capaces de consumir perquè estan en una situació de precarietat se les considera persones ciutadanes fallides i, per tant, perfectament prescindibles. És el cas de les persones migrants, abandonades en camps de mal anomenats refugiats, perquè refugiades no són, i de moltes persones que no són migrants, que estan en la perifèria de les nostres ciutats i que tenen vides col·lapsades que no l’importen al model, al sistema. A aquest model econòmic i polític l’importen les persones que generen beneficis en termes estrictament monetaris. Per aquest model és transparent i prescindible el cos que no és una màquina que genera creixement econòmic.

 

El sistema, que es va contraient, necessita cada cop a menys de nosaltres, que també anem caient en aquesta trampa d’exclusió

Això està succeint. Quan parlem de les fronteres que separen els països rics dels països pobres són visibles, amb concertines, càmeres de vigilància i exèrcits de seguretat privats, però dins els nostres propis països hi ha fronteres invisibles que separen les persones que són dins de les que van quedant fora. Els estudis que fa FOESSA, les dades que estan proporcionant diversos sindicats o les que proporcionen les administracions públiques inclús demostren que l’exclusió, les desigualtats i l’empobriment de la gent va a més. I va a més de forma força ràpida. Hi ha milions de persones en situació d’exclusió que ja ni compten. Entren en l’espiral tremenda de no poder pagar la factura de la llum, de l’aigua, de no poder anar a l’odontòleg i perdre peces dentals… Al final, aquesta exclusió, aquesta pobresa, aquesta misèria s’escriu també als cossos. Hi ha una mena de caracterització de la pobresa als cossos que assenyala a les persones que estan dins i les que estan fora. Els desnonaments, la gent que es queda sense vivenda… Tenim també persones que encara no estan en situació d’exclusió però que són desocupades, en un model on només l’ocupació et proporciona renda per poder satisfer necessitats. Tenim persones que tenen feina però que són pobres; és a dir, treballadors i treballadores pobres. Històricament a les societats del benestar el treball t’alliberava de la pobresa i la precarietat. Ara, l’ocupació, per la fragilització del treball els darrers anys, ni tan sols t’assegura que t’alliberi de la pobresa i la precarietat. Això ho anem veient als nostres propis territoris i espais. Les persones riques cada cop van sent més riques i van sent menys i es produeix una fragilització i una precarització de les classes més baixes i també de classes que abans eren mitjanes i ara van sent més aviat classes més baixes i, a més profundament endeutades.

 

Quin futur ens espera, doncs, si som sobrants?

Ens espera el futur que siguem capaços de lluitar. Podem reconvertir els nostres metabolismes econòmics. És perfectament possible organitzar l’economia de manera diferent. El mantra que no hi ha alternativa i que el capitalisme es postuli com una llei natural, com la de la gravetat, i que no hi ha cap altra d’organitzar l’economia no és cert. En la forma de produir aliments, d’organitzar una ciutat, de pensar la indústria, de concebre el transport, en tots els àmbits dels sectors econòmics hi ha, des de fa força temps, persones i projectes pensant en fórmules alternatives de com transitar cap a un model post-fossilista, que organitzi el conjunt de la vida d’una altra manera. Les claus per organitzar l’economia passarien per preguntar-nos quines necessitats cal satisfer per totes les persones, i no només per unes poques, per articular el sistema econòmic pensant en la producció d’allò que cal per satisfer les necessitats i apostar i injectar recursos als sectors que produeixen el que és necessari.

Des del meu punt de vista, sense dir que sigui fàcil, el major problema no està en el canvi del model productiu, del metabolisme econòmic. El major problema és de poder, de disputa de l’hegemonia política. Calen grans majories de gent conscient dels grans problemes que afrontem, de la necessitat d’aquest canvi, per ser capaces d’articular-se, organitzar-se per exigir-ho i aconseguir que, des de les institucions, es facin els tipus de polítiques que fan falta per realitzar aquests canvis. A més d’impulsar també projectes d’auto-organització com els que han vingut desenvolupant-se des de les iniciatives d’economia social i solidària que, sense gairebé ajuts i sense gaire aposta política i institucional, s’han vingut aconseguit èxits gens menyspreables.

I, a més de la disputa política, hi ha la disputa clau que és la de l’hegemonia cultural. El problema que tenim és si les persones que es van empobrint a passes accelerades miren amb els mateixos ulls que les persones que són propietàries dels mitjans de producció i del capital. S’interioritzem una idea de vida bona, de riquesa associada a un model de consum malbaratador, tindrem moltes dificultats per sortir del mal pas en el qual estem. És possible generar un model de vida bona però sí o sí requerirà un decreixement de l’esfera material de l’economia i l’adopció de formes més austeres. I quan parlo de formes més austeres em refereixo en allò material i em refereixo a les persones que sobreconsumeixen més del que els pertoca, no a les que els tallen la llum i que ja tenen vides austeres per obligació i de forma empobrida. En aquesta disputa de l’hegemonia cultural ens juguem molt.

 

En l’àmbit educatiu no es veu un esforç seriós per contribuir a aquesta nova visió de veure la vida. Al Pla d’estudis de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona aquest tema no hi apareix. I els mestres són molt necessaris per aquesta revolució

És urgent. El món educatiu, tant les univesitats com les escoles i instituts és part de les solucions. No és que el món educatiu sigui el que resolgui els problemes estructurals però es clau en la disputa de l’hegemonia cultural de què parlem. Fa anys, a ‘Ecologistes en Acció’ vam fer un estudi que es deia ‘El currículum ocult antiecològic dels libres de text’. Vam analitzar els llibres de text de totes les assignatures de sisè de Primària i de Primer de Batxillerat de les editorials de més tirada i conegudes. Ens vam trobar que el que els nois i noies aprenien era una veritable injecció de liberalisme en vena, l’optimisme que tot ho resoldrà la tecnologia, inclosos els problemes que ella mateixa ha creat, una visió obscena de l’economia amb una mirada única de maximització del capital, absolutament etnocèntrica, invisibilitat dels grans problemes ecològics. Val a dir que hi havia també algunes excepcions, amb treballs excel·lents realitzats per alguns equips docents.

Per qüestió professional, em relaciono amb moltes persones en l’àmbit de la docència, i veig que hi ha equips directius, claustres i algun professorat excel·lent, fent un treball important i brillant per visibilitzar totes les desigualtats i la crisi ecològica. Al decret d’ensenyaments mínims del ministeri, però, moltes d’aquestes coses no apareixen o són insuficients del tot i no s’acaben de plasmar en els models curriculars. Estic vinculada al patronat de la Fundació Fuhem i el treball que hi estem fent és dissenyar un currículum alternatiu, des d’infantil o batxillerat i també per la formació professional, creuar-lo amb el decret d’ensenyaments mínims del ministeri i incloure-hi tot allò que n’està absent i matisar tot allò que cal per afrontar una veritable formació ecosocial, que prepari les persones per tenir consciència crítica, actuar en la mesura que considerin que ho han de fer i estar preparats pel que vindrà i per abordar el futur amb esperança, idees, alternatives i, per descomptat, sense la bena davant els ulls, que és el que està passant ara.

Em crida molt l’atenció que tinguem persones adultes debatent sobre si els programes polítics han de ser més o menys amables i com arribar a la gent i que a Europa, almenys, persones de 14, 15, 16 anys estiguin sortint al carrer per reclamar que no es facin polítiques amables, que es faci el que s’ha de fer perquè ells puguin tenir futur. És impressionant que siguin pràcticament nens i nenes els que surtin a reclamar que es miri la realitat cara a cara, sense por, per afrontar-la i, en canvi, tinguem grans poblacions adultes infantilitzades, mirant cap a una altra banda, mentre cau la que està caient.

 

Li vam demanar a un dels seus coautors principals, Paavo Järvensivu, coautor principal d’un informe fet per la unitat d’Economia Biofísica de la Universitat de Helsinki, quines tres mesures prendria per fer front al canvi climàtic i ens va contestar: no cremar combustibles fòssils per escalfar o refredar cases, no cremar combustibles fòssils per transport i transformar els cultius per tal de no erosionar el sol i que assimilin carboni en comptes d’expulsar-los.

Estic molt d’acord amb aquestes propostes. Hi afegiria, simplement, que les polítiques públiques necessàries per dur-les a terme es facin amb criteris de justícia i igualtat. El declivi de les energies poden posar en marxa polítiques que, si no tenen aquesta perspectiva de classe, penalitzin sobretot les persones més vulnerables. La mobilització dels ‘armilles grogues’ a França arranca, precisament, per la pujada dels impostos al preu del diesel. Una pujada d’impostos que afectava, sobretot, les persones que vivien a les perifèries i que no podien canviar de cotxe. Hem de pensar en polítiques que facin aquestes coses, amb les quals coincideixo plenament, però que no facin que siguin les persones més riques les que puguin seguir tenint estils de vida acomodats, malbaratadors des del punt de vista material, i que les persones més empobrides es trobin amb què han de viure en cases no prou condicionades i afrontin en els seus cossos els costos d’aquest model que ha resultat erroni,

Share
Recent Posts
Comentaris
pingbacks / trackbacks

Deixa un comentari


*

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies. Si continues navegant estas donant el teu consentiment per a l'acceptació de les mencionades cookies i la aceptació de la nostra política de cookies ACEPTAR

Aviso de cookies
Sicom