Prevenció, morts, contaminació de l’aire, coronavirus i capitalisme

 Arxivat a: Aigua, Aire, Aixopluc, Alimentació, Bloc, Catalunya Plural, Coneixement, COVID-19, Cures, D'altres Mitjans, Dret a la movilitat, Drets Humans, Educació, Eines d'intercanvi, Emergència Climàtica i Social, Energia, Entorn habitable, Equitat, Gènere, Habitatge, Hidratació, Migracions i Geopolítica, Nodrir, Ràdio, Respirar, Sanitat / Salut, SICOMNews, Sobirania alimentària, Sobirania energètica, Treball

Article publicat a Catalunya Plural 11/4/2020

Aqui podeu llegir l’article en castellà

Autoria: Josep Cabayol, Ester González i Siscu Baiges

 

Annex al capítol 1, ‘Una sola crisi, la del capitalisme’

 

Segons l’OMS, 8 milions de persones moren cada any per malalties no transmissibles que es poden atribuir a la contaminació de l’aire: cerebrovasculars, càncers, pneumopaties. 7 dels 8 milions, moren a causa de les partícules fines PM-2,5 que traspassen els pulmons i entren a la sang. Provenen de cremar combustibles fòssils, en especial dels motors dels cotxes i més en concret dels dièsel. Dades francament preocupants que susciten una pregunta: per què les morts causades per la contaminació ambiental no mereixen l’atenció que suscita una pandèmia quan les xifres de defuncions també són alarmants?

No sabem encara el nombre de persones que moriran per la pandèmia de la COVID-19. Centenars de milers? Més d’un milió? Potser mai ho sabrem exactament. Ni el seu repartiment per classe social que sabem, per les dades facilitades, que s’acarnissa en els més pobres, on hi ha més desigualtats i precarietat i concentracions humanes més denses. Ho fa també, en les persones més febles i amb menys recursos i amb les migrants i les dones.

Sí sabem, però, les morts que causa l’abocament de gasos amb efecte hivernacle a l’atmosfera, GEH, – especialment CO2, metà i diòxid de nitrogen -, responsables de l’escalfament de l’atmosfera, la contaminació i l’alteració de la biosfera.

L’informe de 2019 de l’Agència Europea del Medi Ambient Air Quality in Europe 2019, sosté que, tot i que la contaminació s’ha reduït i les defuncions prematures han baixat, als 41 països d’Europa [dades de 2016], les defuncions prematures per partícules PM-2,5, diòxid de carboni i ozó troposfèric, són 498.000, 41.500 persones cada mes. A la UE-28, 456.000, 38.000 al mes. Les partícules PM-2,5, que redueixen l’esperança de vida fins a 8 mesos, van causar elles soles 422.000 morts a tota Europa. I afegeix que l’hidrocarbur aromàtic ‘benzo(a)pirè’, és un potent cancerigen. Si s’exigissin els nivells que reclama la OMS – estem molt per sobre i el 90% de la població urbana està exposada a la contaminació -, cada any moririen 102.000 persones menys.

Un informe fet per investigadors alemanys sosté que els europeus han perdut 2,2 anys d’esperança de vida i situa les morts per contaminació de l’aire en 800.000- A tot el món, assegura, són 8,8 milions les defuncions abans d’hora.

Les dades de l’Agència Europea del Medi Ambient per Espanya també són prou greus: serien 24.100 les persones que moren prematurament cada any per la contaminació de l’aire, 2.008 cada mes.

Les dades de l’Escola de Salut de l’Institut Carles III, les oficials del Ministeri de Sanitat, no són tan crítiques. A Espanya, afirmen, la contaminació de l’atmosfera causa al voltant de 10.000 morts anuals abans d’hora, més de 830 cada mes. Un 3% del total de morts. Això no obstant, l’aleshores Ministra de Sanitat, María Luisa Carcedo, va dir, el 12 de desembre de 2019, que les morts podrien arribar a les 30.000. Més de la meitat dels espanyols respiren aire contaminat.

Contaminació de l’aire

Els costos sanitaris derivats de la contaminació atmosfèrica, sense comptar el valor de la vida perquè és incomptable, – sanitaris, rendiments de l’agricultura i la silvicultura, i reducció de la productivitat laboral -, representen per Espanya, 50 mil milions de dòlars, el 3,5% del PIB, sense comptar els danys als cultius i als ecosistemes naturals, segons dades del Banc Mundial.

A Catalunya, serien al voltant de 3.500 les defuncions prematures. Un 64% de catalans respira aire contaminat. Segons Ecologistes en Acció les partícules PM-10 i PM-2,5 i el diòxid de nitrogen NO2, afecten quasi tot el territori, en especial l’àrea metropolitana de Barcelona i el port de Tarragona. L’ozó troposfèric és el contaminant que presenta una major extensió i afecció a la població, amb uns nivells que es mantenen estacionaris o fins i tot, a l’alça. Això es deu a l’increment de les temperatures mitjanes i a les situacions meteorològiques extremes, com les onades de calor a l’estiu, i són conseqüència del canvi climàtic.

Durant el 2018, tot i que s’ha reduït la contaminació, tota la població de Catalunya ha estat exposada a concentracions perilloses per la salut humana i vegetal. A Catalunya un dia amb contaminació alta provoca, de mitjana, un augment de la mortalitat prematura d’un l’1%. L’exposició continuada fa pujar fins al 5% les morts addicionals.

La contaminació de l’aire provoca, segons la OMS, el 24% de les morts d’adults per cardiopaties; el 25% de les defuncions per accidents cerebrovasculars; el 43 % de les víctimes derivades de la malaltia pulmonar obstructiva crònica (EPOC), el 29% de las morts per càncer de pulmó i el 6% del total de les infeccions respiratòries.
Més d’una quarta part de les defuncions de nens menors de 5 anys [1,7 milions] ho són per causa de la contaminació ambiental. 570.000, per infeccions respiratòries, entre les quals, les pneumònies, el 50% . El 33% dels casos d’asma infantil a Europa són atribuïbles a la contaminació. Per a l’Agència Internacional d’Investigació del Càncer de la OMS, la contaminació és un agent cancerigen. La Ministra Carcedo va situar les morts de càncer a conseqüència de la contaminació en el 10% del total, unes 3.000.

Va dir que per causa de les partícules PM les morts pugen a 2.600. Per causa de l’ozó, les defuncions abans d’hora són al voltant de les 500, gas que també posa en perill boscos i conreus del país. El diòxid de nitrogen provoca 3.300 morts anuals i alteracions en el desenvolupament pulmonar i cognitiu dels nadons. La contaminació general origina 2.400 parts prematurs, el 13% del total,1.700 casos de baix pes de nadons i afecta els fetus i el desenvolupament mental dels adolescents. La contaminació atmosfèrica altera el cervell, en especial dels més grans, i l’aparell reproductor.

Escalfament, onades de calor

Però no tan sols la contaminació, l‘escalfament de l’atmosfera, les onades de calor, les sequeres que generen processos migratoris, també maten.

El 2010, a Rússia van morir 56 mil persones en una onada de calor de 44 dies, afirma l’Organització Mundial de la Salut. L’onada de calor de 2003 va causar 70 mil morts a Europa, segons dades de la mateixa OMS. A França, van morir 14.000 persones més de les habituals, un 25% més. També a Barcelona van créixer una quarta part. A Catalunya, van morir 2000 persones més de les habituals. [El promig anual a Catalunya se situa per sobre de les 300 defuncions abans d’hora]. A Espanya van morir el 2003, 6.600 persones més que en el mateix període del 2002.

Pel que fa a les estadístiques anuals, el MITECO atribueix 1.300 morts anuals a la calor. 1.200 pel fred, que sempre havia provocat més morts. Pel que fa a prediccions, Marta Coll, del CSIC, coautora d’un estudi internacional encapçalat per Jacob Schewe de la Universitat de Postdam, Alemanya, va dir el març de 2019 a Barcelona, que la majoria de models sobre canvi climàtic subestimen els impactes de les onades de calor sobre diferents sectors, com ara l’agricultura, la vegetació terrestre o la mortalitat humana. Basant-se en l’estudi de l’onada de calor de 2003, un esdeveniment excepcional, arriben a la conclusió que els riscos als quals ens haurem d’enfrontar seran més greus del que s’esperava. I ja hem vist algunes conseqüències. L’estiu passat les temperatures es van disparar el mesos de juny i juliol.

El 25 de juliol de 2019 els termòmetres dels serveis meteorològics van marcar 45,9 al Llenguadoc, França, 42,6 graus a Alemanya, 41.8 a Bèlgica, 40,7 a Holanda o 40,8 a Luxemburg. Per sota però fins a 38, a Gran Bretanya.
A Catalunya, durant l’onada de calor de juny es van batre rècords històrics de temperatura. 43,8 a Alcarràs, 43,6 a Artés, Bages; Segrià; 43,3 a Girona, Gironès; 42,1 a Mollerussa, Pla d’Urgell; 42,2 a Tàrrega, Urgell. 31 de mínima a l’Observatori Fabra de Barcelona la revetlla de Sant Joan, segons el Meteocat.

A Espanya varen ser molts els observatoris que van registrar temperatures superiors als 40ºC com ara els 40,7 a Madrid Retiro. Però també les mínimes, destacant els 25 de Segòvia. Fou durant l’onada de calor de 2017 quan es va batre el rècord de temperatura, 46ºC a Còrdova.

La pregunta és: quan el termòmetre marcarà els 50ºC? Amb la inèrcia climàtica, segur que entre ara i 2040. L’augment de les temperatures multiplicarà les víctimes i afectarà tothom, però en especial a les persones més grans i a les més febles, amb patologies prèvies. I a les classes socials més baixes que no gaudeixen de la mateixa qualitat d’habitatge que les més adinerades.

Contaminació i coronavirus

Quantes persones hauran salvat la vida aquests dies com a conseqüència, positiva, de la desaparició de la contaminació? Quantes, afortunadament, no hauran mort prematurament? Són el contrapunt a les morts causades per la pandèmia. En tot cas, i com explicàvem a ‘Una sola crisi, la del capitalisme’, l’alteració de la biosfera, indefectiblement, mata.

Hi ha, però, una gran pregunta que roman pendent de resposta concloent. I si hi ha una relació entre la contaminació atmosfèric i la pandèmia de coronavirus?

Un estudi de l’Escola de Salut Pública TH Chan de Harvard, diu que la gent que ha viscut a països amb contaminació de l’aire molt alta, té més risc de contagiar-se de la malaltia COVID-19. Seran aquests el països/ciutats amb més hospitalitzacions i més víctimes mortals.

Com dèiem, les partícules PM-2,5, les fines, són la causa principal de morts abans d’hora derivades de la contaminació. Segons l’OMS l’exposició a partícules fines no hauria de superar els 10 micrograms anuals de promig. Ni els 25 micrograms en un dia.

Doncs bé, segons l’estudi de Harvard, per cada microgram més d’exposició, el risc de contreure el Covid-19 s’incrementa en un 15%. A l’espera que d’altres estudis el corroborin, pensem – sense dades científiques, tan sols observacionals-, en Wuhan, la Xina, el nord d’Itàlia, Madrid, Barcelona, Nova York i bona part de les grans ciutats dels Estats Units. Totes molt contaminades.

Prevenció

Preveure les conseqüències mortals de la contaminació, l’escalfament global i la pandèmia causada pel coronavirus SARS-COV-2, vol dir eliminar-ne els ‘causants’. En el cas de la contaminació i especialment, deixar de cremar els combustibles fòssils que malmeten i escalfen l’atmosfera. En el cas de la malaltia COVID-19, deixar d’alterar/destruir els ecosistemes i acabar amb el sistema agropecuari vigent.

Totes dues causes són sistèmiques, esdevenen a conseqüència del funcionament del capitalisme vigent.

Observem-ho en la pràctica

Podem examinar tant la contaminació com la pandèmia al final de la cadena de salut, quan ja ha aparegut la malaltia, o al començament, mirant d’evitar que aparegui.

Contaminació: si ens ocupem de la malaltia al final de la cadena, hi ha oportunitat de negoci en les cures als hospitals, en els materials que calen – respiradors, mascaretes -, la medicació i els enterraments, per posar uns exemples notoris. Si ho fem al començament, fent prevenció, hem d’evitar les causes, en especial continuar cremant combustibles fòssils i no abocar GEH. Fer-ho suposaria aturar el sistema econòmic tal i com el coneixem, perquè ara mateix no hi ha alternativa energètica suficient.

Per tant, des del punt de vista del capitalisme dominant, la contaminació no tan sols afavoreix els negocis al començament de la cadena de salut – fer beneficis amb els productes obtinguts amb l’ús dels combustibles fòssils sense haver de pagar per les conseqüències/externalitzacions –, sinó que també els permet fer-los al final de la cadena amb hospitals, cada cop més privatitzats, i els productes indispensables mercantilitzats. Passa però, que els costos pel sistema sanitari públic són cada cop més alts – dèiem que 50 mil milions de dòlars anuals en el cas d’Espanya, segons el Banc Mundial – i esdevenen insostenibles per la qual cosa la contaminació comença a resultar un problema pels estats. I els hospitals privats acostumen a desaparèixer quan no hi ha beneficis.

En definitiva, deixar de cremar fòssils vol dir cercar una font d’energia que la substitueixi. Les renovables, imprescindibles, encara no estan prou implementades i no produiran la mateixa energia que les fòssils amb una taxa de retorn energètic – TRE – molt més alta. Resultat, decreixement energètic que suposaria decreixement econòmic i la inviabilitat del capitalisme, que necessita créixer permanentment, per reproduir-se.

COVID-19. Actuar al final de la cadena suposa trobar-se amb les emergències que vivim, on tot l’esforç l’ha de fer el sistema públic de salut mentre la sanitat privada, les farmacèutiques i els negocis circumdants, miren d’obtenir i aconsegueixen, beneficis econòmics a base de pujar preus davant les necessitats, l’augment de la demanada, la competència i les presses per adquirir els materials necessaris per fer front a les urgències. Els mercats actuen així, sense cap empatia: primer el negoci i la ciutadania només interessa com a consumidora. I ja hem vist que ha passat en el negoci majoritàriament privatitzat de les residències d’avis: un escorxador.

I després vindran les vacunes, privatitzades amb tota seguretat, que pagarem directament o indirecta a través del sistema de salut que es nodreix dels diners de la ciutadania.

Actuar contra el COVID-19 i d’altres malalties similars al començament de la cadena, suposaria acabar amb les causes que les ocasionen i que hem de situar en l’alteració dels ecosistemes, les desforestacions dels boscos tropicals, el sistema agropecuari de producció d’aliments d’origen animal i vegetal, basat en esprémer el sòl i en la colonització de nous territoris imprescindibles pel seu creixement, paral·lel al del sistema econòmic capitalista. És a dir, acabar amb una font de negocis essencial, insubstituïble pel capitalisme vigent.

Total, que actuar al començament de la cadena, prevenir, tant pel que fa a la contaminació com en el cas de la pandèmia, va en contra dels objectius bàsics del sistema econòmic, créixer, dominar la biosfera, conquerir-la, sotmetre-la. I la biosfera no s’ha deixat. L’economia hauria de ser un subsistema de la biosfera. Una paradoxa pel capitalisme.

En conclusió, prevenir, actuar al començament de la cadena de salut, eliminant per un cantó les causes que originen la pandèmia del COVID-19 o d’altres que puguin sorgir, ja avisades per la OMS, i per l’altra, deixant de cremar fòssils per evitar la contaminació de l’aire, topa amb els objectius de creixement permanent que necessita el capitalisme.
En canvi, fer-ho al final de la cadena, si no es valora la vida que el capitalisme no valora, és un negoci segur i li reporta beneficis econòmics indiscutibles. I això sense comptar amb els beneficis indirectes que suposa la desaparició de persones que el sistema considera sobreres.

Ens deia a Món Possible Yayo Herrero, antropòloga, educadora social, enginyera agrícola i professora d’educació ambiental i desenvolupament sostenible: “A la reunió del Fòrum de Davos de 2019 era quasi obscè escoltar com parlaven de ‘població sobrant’ referint-se al mercat laboral”. “Quan hi ha persones que no són capaces de consumir perquè estan en una situació de precarietat, se les considera ciutadanes fallides i, per tant, prescindibles”.

Objecció

Algú argumentarà: els negocis que pot fer el capitalisme no prevenint, són inferiors a les pèrdues que ocasionarà l’aturada de l’economia causada per la crisi.

És cert. També ho és però, que el sistema col·lapsaria prevenint i aleshores segur que no hi hauria cap oportunitat de negoci. A més a més, les bases de la crisi ja existien i el sistema estava amenaçat. La pandèmia és un detonant que ho ha accelerat tot. El que cal pel sistema, és que les persones testiguin el mínim de temps sense treballar i tornin a la feina ben aviat (llegiu l’article de l’Alba Sidera sobre les pressions de la patronal a Bèrgamo). I que els Bancs Centrals, per sobre dels governs i sense cap mena de control democràtic, injectin diner públic a la banca, a cap preu, que compensin les pèrdues, que com en el cas de la crisi de 2008, [els 65.000 milions que es van donar als bancs espanyols], no han tornat ni ara.

Amb aquests diners la banca/finances, propietat de les elits, prestarà als governs, farà negoci, els endeutarà encara més i els afeblirà, els dividirà, generarà crisis polítiques i els acostarà a la fallida. Pel mig hauran quedat totes les empreses que no hagin resistit econòmicament i que seran fagocitades per les grans corporacions/món financer [Aquest cercle ‘virtuós’ ja està passant als Estats Units on la banca ha estat rescatada per la Reserva Federal i amb els diners rebuts ha acceptat rescatar les empreses del fracking en fallida perquè el preu del petroli no compensa els costos d’extracció].

Amb els governs afeblits, els mercats exigiran més privatitzacions, apoderar-se de tots els negocis de la vida: aire, aigua, alimentació, habitatge, sanitat, educació. Fent pagar per viure. I continuaran maltractant la biosfera i considerant a les persones mercaderia, impedint-los també tenir temps per pensar i organitzar-se, obligant-los a dedicar el dia a buscar ocupació i treballar mig dia en múltiples feines mal pagades. Més precarietat, més desigualtats, més despossessió, més exclosos, capitalisme per qui l’autèntic govern, les elits, decideixin/necessitin.

Preguntes que necessiten respostes compromeses

Sabent-ho, tornarem a contaminar/escalfar l’atmosfera, enverinar la biosfera? Coneixent-ho, voldrem tornar a la ‘normalitat’ que està causant la tragèdia? Som capaços de modificar la nostre construcció de la vida? Estant-ne assabentats, abaixarem el cap o desobeirem?

Deixar de cremar combustibles i respectar la biosfera, no considerar-la una propietat que podem maltractar i que està al nostre servei, sinó sentir-nos una més de les espècies que l’habiten, serien mesures ineludibles si volem tenir futur. Com comprendre que el planeta és finit i que finits són els seus recursos i l’espai disponible, també pels humans.
Vivim una sola crisi de salut planetària que les engloba a totes: ecològica, social, econòmica, cultural. Una crisi causada per l’atac que els humans estem fent a l’ecosfera, l’ecosistema planetari format per tots els organismes que viuen a la biosfera i les relacions de convivència que s’estableixen entre ells i amb la matèria i l’energia.

La mesura zero seria aprendre una lliçó necessària per poder canviar de paradigma: el capitalisme, mal li pesi, mata i no és beneficiós per a la majoria.

 

 

 

 

 

 

Share
Publicacions relacionades
Mostrant 2 comentaris
pingbacks / trackbacks

Deixa un comentari


*

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies. Si continues navegant estas donant el teu consentiment per a l'acceptació de les mencionades cookies i la aceptació de la nostra política de cookies ACEPTAR

Aviso de cookies
Sicom