La salut del planeta llança nous crits d’auxili. A Catalunya Plural 22/1/2021

 In Aigua, Aire, Aixopluc, Alimentació, Bloc, Catalunya Plural, Coneixement, COVID-19, Cures, D'altres Mitjans, Dret a la movilitat, Drets Humans, Educació, Eines d'intercanvi, Emergència Climàtica i Social, Energia, Entorn habitable, Equitat, Gènere, Habitatge, Hidratació, Imperdibles, Migracions i Geopolítica, Nodrir, Respirar, Sanitat / Salut, SICOMNews, Sobirania alimentària, Sobirania energètica, Totes les publicacions, Treball

Clima i pandèmia: la suma d’emergències (1)

 

Arreu del món la temperatura mitjana ha pujat 1,25 °C des del període preindustrial. I superarà els + 1,5 °C al voltant de 2030. De no fer res s’arribarà als + 2 °C abans de mitjan segle. A Catalunya la mitjana ha pujat quasi 2 °C des del període preindustrial. + 3 °C cap al 2040. Som víctimes d’una pandèmia, la biosfera no para d’escalfar-se i el 2020 ha estat, globalment, l’any més càlid de la història, empatat amb el 2016. Estem posant les bases d’un nou estadi climàtic ‘hivernacle’, menys habitable en general, que convertirà en inhòspites moltes parts del planeta (ja està passant), i farà la vida més difícil arreu.

Vivim temps contradictoris. Les receptes contra les diferents crisis que conformen l’emergència global que vivim s’oposen les unes a les altres, i amenacen d’anorrear-se. També les necessitats que ens acuiten topen per antitètiques. Com els coneixements que sustenten les nostres vides i els que ens caldrien per viure diferent i assolir un nou estat de benestar. Matèria i antimatèria a punt de col·lisionar i desencadenar un col·lapse planetari: econòmic, ecològic, de salut global.

Recuperar el creixement reclamat per la majoria de persones com a salvavides de la inequívoca crisi socioeconòmica que patim, creixement convenientment reanomenat (el llenguatge importa) “recuperació de la normalitat”, és la pitjor solució per a la crisi global que ja ens amenaçava abans de la pandèmia. Al cap i a la fi, és la ‘normalitat’ que ja habitava entre nosaltres i ens ha dut fins aquí.

Som víctimes d’una pandèmia, la biosfera no para d’escalfar-se i el 2020 ha estat, globalment, l’any més càlid de la història, empatat amb el 2016. I el 2021 comença amb un mes de gener en què, mentre a l’Àrtic la temperatura s’ha situat 20 °C per sobre de la mitjana, i a Grècia han viscut una onada de calor amb Atenes a 22 °C i Creta a 28 °C, temperatures que van portar la gent a la platja, a Espanya, país també mediterrani, s’han produït onades de fred i nevades històriques, compatibles amb el canvi climàtic, que han col·lapsat la capital i causat temperatures extremes de fins a -25 °C. Un bon exemple del que està per venir i cal preveure.

A Catalunya, on la previsió tampoc abunda, any rere any, tempestes cada cop més fortes colpegen el litoral, s’emporten platges, deterioren infraestructures costaneres i es mengen el Delta de l’Ebre, un territori que expressa perfectament el que suposa el canvi climàtic associat a la mala gestió del riu (manca de cabal ecològic -excés de regadiu- i manca de sediments retinguts als embassaments).

Si mirem al sud global, observem com augmenten els processos migratoris a causa del canvi climàtic (més de 25 milions de desplaçades el 2019 per ciclons, tempestes, inundacions, esllavissades, sequeres, incendis forestals, pèrdua de territori per l’avançament del mar…), guerres pels recursos i la seva explotació a benefici dels països rics (extractivisme, apoderament energètic, exhauriment de la pesca…) que són, a més, els principals responsables de les emissions de Gasos amb Efecte Hivernacle (GEH).

Segons Oxfam, el grup de països anomenats per Nacions Unides com menys desenvolupats, que inclou els 47 més pobres del planeta i amb menys desenvolupament humà, només és responsable d’un 0,8% de les emissions totals de GEH. En canvi, des de 1960, el 50% del CO₂ expulsat a l’atmosfera prové de països industrialitzats membres de l’OCDE.

La crisi global, doncs, està lligada a l’excessiu consum, derivada d’un estil de vida ric de persones que habiten països rics (no totes, perquè la desigualtat i la despossessió estan augmentant al nord global). Resultat: 46 milions de desplaçats a altres àrees dels seus propis països del sud global i fins a 80 milions de persones que han hagut d’abandonar el seu lloc de naixement. I augmentant.

Socialment, tot plegat suposa més diferències socials, més exclusió, que els rics siguin més rics i els pobres més pobres (antigues classes mitjanes incloses) i, en definitiva, més desigualtats, més despossessió i menys equitat. Desavantatges, totes ells, evitables. Més aguditzats al sud i cada cop més quotidians i durs al nord.

L’efecte hivernacle

Créixer, tal com es contempla en les polítiques empeses pel sistema econòmic vigent, significa reactivar l’ús de les energies fòssils i suposa abocar més quantitat de substàncies que, per si soles o per reaccions químiques, contaminen i escalfen la biosfera: litosfera (vivim a la superfície emergida de la capa sòlida més externa), hidrosfera (totes les aigües) i l’atmosfera (gasos que envolten la Terra i d’on obtenim l’aire per respirar), i tots els organismes vius. I maten prematurament.

La prova la tenim en el G20 (80% de les emissions mundials) que ha decidit dedicar, des del començament de la COVID-19 fins ara, 242.300 milions de dòlars en el foment de les energies fòssils, per tan sols 180.620 milions per a les renovables. Un total de 52,84 dòlars per càpita per energies fòssils, sense cap condició limitadora, enfront de tan sols 39,39 per renovables. [Dades proporcionades per EnergyPolicyTracker el 6/1/21]

Les partícules (PM2,5 – les pitjors – i PM10), l’ozó troposfèric (03), els òxids de Nitrogen (NOX) i diòxid de sofre (SO2), que es generen en cremar combustibles fòssils, contaminen l’atmosfera i en afegir-se a l’aire que respirem, causen la mort prematura i evitable d’entre mig milió i 800.000 persones a Europa (30.000 a Espanya). Al món, on 9 de cada 10 persones respiren aire contaminat, només les partícules fines (PM2,5) causen set milions de morts abans d’hora. L’excés d’ozó troposfèric mata entre 1.500 i 1.800 persones cada any a Espanya. A Catalunya, afecta més de la meitat de la població i el 90% del territori. Podeu consultar l’estudi de ISGlobal sobre contaminació a les ciutats i morts evitables.

Els Gasos amb Efecte Hivernacle (GEH) han estat sempre presents en l’atmosfera i de manera natural. Són transparents a la llum solar: la radiació passa en la seva major part, a través de l’atmosfera i escalfa la superfície de la litosfera, energia que després emet parcialment en forma de radiació tèrmica. Els GEH acumulats impedeixen que l’energia torni a l’espai exterior, en absorbir-ne una bona part i reemetre-la en totes direccions, escalfant així la superfície de la terra i els oceans: és l’efecte hivernacle.

En cremar combustibles fòssils, aboquem més GEH a l’atmosfera (diòxid de carboni (CO₂), metà (CH4), gasos fluorats o generar ozó troposfèric) que se sumen a les emissions naturals – entre les quals el vapor d’aigua – i alterem l’equilibri que ha permès la vida tal com la coneixem, harmonia sustentada en els acollidors 15 °C de mitjana de l’atmosfera inferior.

Malgrat la disminució de CO₂ (d’un 7% aprox.), derivada de la baixa activitat econòmica causada per la pandèmia, els índexs de concentració de CO₂ a l’atmosfera han continuat pujant i aquest gener és de 2,20 ppm superiors a fa un any (+ 0,53%). El moment més alt fou el dia 1 de juny del 2020, amb 418,32ppm.

Recordem que el Programa de Nacions Unides pel Medi Ambient, en l’informe sobre la disparitat en les emissions, presentat el novembre de 2019, recomanava, per evitar l’augment d’un grau i mig de la temperatura mitjana del planeta, que les emissions s’havien de reduir d’un 7,6% cada any i fins a 2030. I que ha calgut un any com aquest 2020, amb l’aturada de l’economia per la pandèmia, per aconseguir-ho. Aquesta és la magnitud de l’esforç.

A la magnitud de l’esforç se li afegeixen dificultats objectives per aconseguir-ho. Jason Hickel, de la Goldsmits University de Londres, i Giorgos Kallis, de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental (ICTA) de la UAB, van publicar un article a ‘New Political Economy’ titulat: ‘És possible el creixement verd’? I es van respondre que no. Argumentaven: si el sistema econòmic vol evitar que la temperatura no pugi més de 2 ºC, el Producte Interior Brut (PIB) no pot créixer més de l’0,5%. (Percentatge insuficient per ser considerat creixement). Però si el que es vol és evitar l’augment de la temperatura a 1,5ºC, llavors el decreixement és inevitable.

L’escalfament

L’any 2020 ha culminat el decenni més càlid des que es disposa de registres. Ara, la temperatura de la biosfera és 1,25 °C més alta que la mitjana de l’era preindustrial (promig 1850/1900). Si calculem que la temperatura està pujant un quart de grau cada decenni (+0,25 °C/decenni), estem, com a molt, a una dècada de superar el grau i mig (+1,5 °C) que mai s’hauria de sobrepassar. I a dues dècades d’excedir els + 1,7 °C, punt que l’Informe Especial de l’IPCC presentat a Incheon, Corea del Sud, el 8 d’octubre del 2018 [apartat D.1,2] situava el Tipping Point, el punt de no retorn, aquell moment en què ja no hi ha capacitat de revertir: “Si la temperatura excedeix de 0,20 °C els +1,5 °C, si arriba a ser 1,7 °C més alta que la mitjana de l’era preindustrial, tornar enrere, revertir-la, suposaria, amb tota probabilitat, un esforç de captura de carboni, econòmicament i tècnica, impossible d’aconseguir”. Els + 2 °C s’assoliran abans de mitjan segle.

A Catalunya (no pot ser massa diferent a Espanya) l’escalfament és summament preocupant. 2020 ha estat l’any més càlid de la història empatat, en aquest cas, amb 2017. La temperatura ha pujat quasi 2 °C des del període preindustrial de referència. Diu Marc Prohom, cap de l’Àrea de Climatologia del Servei Meteorològic de Catalunya: “2020 ha tingut una anomalia de temperatura propera als 2 °C respecte de la mitjana del període preindustrial” I no és exagerat afirmar que s’incrementa a un ritme de 0,40 °C el decenni. (+ 3 °C poc després de 2040). Fa feredat!

Amb molta probabilitat, hem superat els ‘Tipping Point’, els llindars que si es depassen alteren l’equilibri de la biosfera, la gota que fa vessar el got en llenguatge popular, pel que fa al desglaç del permafrost de l’Àrtic en general i de Grenlàndia en particular. L’augment significatiu del nivell del mar és inevitable.

Augmentant com ho estem fent la temperatura mitjana de l’atmosfera i els oceans (absorbeixen el 90% de la calor addicional derivat de l’abocament de GEH), estem posant les bases d’un nou estadi climàtic ‘hivernacle’, menys habitable en general, que convertirà en inhòspites moltes parts del planeta (ja està passant), i farà la vida més difícil arreu.

L’alimentació

“La salut dels ecosistemes dels quals nosaltres i totes les altres espècies depenen s’està deteriorant a una velocitat mai vista. Estem erosionant els fonaments de les economies, els mitjans de vida, la seguretat alimentària, la salut i la qualitat de vida de tot el món”.

Aquestes paraules les va pronunciar Robert Watson, president de la Plataforma Intergovernamental Independent de Ciència i Política sobre Biodiversitat i Serveis Ecosistèmics, IPBES. Són serveis ecosistèmics els beneficis que un ecosistema aporta a la societat i que milloren la salut, l’economia real i la qualitat de vida de les persones.

Totes aquestes realitats s’agreujaran, remarca IPBES, tret que s’adoptin mesures per reduir dràsticament la intensitat dels impulsors de la pèrdua de biodiversitat (directament relacionada amb la pèrdua de salut): canvi d’ús de la terra i el mar, explotació directa dels organismes, canvi climàtic, contaminació, i l’ocupació per espècies invasores.
[IPBES] [Resum pels encarregats de formular polítiques]

La pandèmia i els ecosistemes

La pandèmia de COVID-19 té, molt probablement, el seu origen en la mala gestió dels ecosistemes. La colonització de nous territoris posa en contacte els animals amb virus amb els quals no havien interaccionat. Després, aquests animals infectats encomanen el virus als humans.

Delia Grace, epidemiòloga, veterinària i acadèmica de l’Institut de Recursos Naturals de la Universitat de Greenwich, a Londres, és autora principal de l’informe de Nacions Unides Prevenint la propera pandèmia: les zoonosis i com trencar la cadena de transmissió, presentat el juliol de 2020. Delia Grace argumenta que en l’últim segle han sorgit més i més malalties infeccioses: vaques boges, grip aviària, VIH-SIDA, grip espanyola, i ara la COVID-19.

El 75% han tingut com a font animals salvatges. I moltes infeccions han arribat als humans usant com a ‘ponts’ animals domèstics molt més nombrosos que els salvatges: pollastres, porcs, remugants i altres tipus de bestiar. La demanda de proteïna d’origen animal – ous, pollastre, carn bovina, peixos – n’és una de les causes més importants.

La indústria està dominada per uns pocs tipus genètics similars. Els animals estan amuntegats i estressats i, en aquestes circumstàncies, el seu sistema immunitari es debilita. En molts països, les mesures de bioseguretat no són bones. “Estem observant una enorme pressió sobre els ecosistemes impulsada per l’augment de població, amb un enorme increment d’indústries extractives”, conclou l’informe de Delia Grace. I afegeix: “no n’hi ha prou amb tractar els símptomes de la pandèmia, s’ha d’investigar d’on ve el problema i, si no ho fem, tindrem més pandèmies”.

En joc està la salut de tot el planeta, una única salut basada en la interdependència entre l’activitat humana i els sistemes naturals (aigua, aire, terra, biodiversitat) i el seu impacte en les persones i les altres espècies que habiten la biosfera: una salut planetària que estem comprometent.

Share
Recommended Posts
Showing 2 comments
pingbacks / trackbacks

Leave a Comment

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies. Si continues navegant estas donant el teu consentiment per a l'acceptació de les mencionades cookies i la aceptació de la nostra política de cookies ACEPTAR

Aviso de cookies
Sicom