+34 670 243 498

Gerard Batalla, pagès de ‘Som lo que sembrem’.

SUFICIÈNCIA ALIMENTARIA A CAT.

. “S’ha de posar sobre la taula una renda bàsica pagesa. És una mesura que se li hauria d’exigir a l’Administració que, com a mínim, comenci a debatre-la. Suprimir tot el sistema d’ajuts per hectàrea de la PAC. Cal un pagament bàsic per l’activitat que es du a terme. La renda bàsica es pot començar per la pagesa. Potser donaria una mica més d’oxigen, es podria treballar més tranquil•lament si una part de la teva renda estigués garantida, com a pas transitori no com a sistema. Hauríem d’intentar que la gent es pugui guanyar la vida fent menjar i que la major part de la repercussió fos el preu del seu producte. No es tracta de viure només dels ajuts”.

. “Encara que ens posem d’acord tots els pagesos i els consumidors ¿com impedim que els supermercats i les grans cadenes d’alimentació continuïn oferint producte per sota del preu raonable pels productors? Funcionem en un model capitalista on interessa que la get mengi barat. Ho tenim malament els pagesos. Mai no he vist cap conseller que digui que el menjar ha de valdre allò que val.

GERARD BATALLA, PAGÈS, DE ‘SOM LO QUE SEMBREM’
Entrevista feta el 7 de maig de 2018.

“Si optem per una dieta saludable i racional hi ha suficient país com per poder-nos alimentar i no necessitar de produccions exteriors”.

Suficiència.

. “Calen polítiques adreçades cap a la suficiència alimentària. Tenim un territori orogràficament i climàticament divers (posem on posem els límits, sigui Catalunya o els Països Catalans) que ens permet fer diferents tipus d’agricultura. Si sabem què requereix una persona o una família per alimentar-se anualment. Els estudis que s’han fet, com el de Josep Tusón, et porten per una línia que diu que si optem per una dieta saludable i racional hi ha suficient país com per poder-nos alimentar i no necessitar de produccions exteriors”.

. “Sempre hi haurà productes que voldrem consumir però que no podem produir. Però això hauria de ser l’excepció, no la norma. La pilota està tant en la teulada del món alimentat com del món productor”.

Menjar necessitat bàsica.

. “Si partim de la reflexió que el menjar ha de ser vist com una necessitat bàsica garantida, més o menys pública. Si ens la mirem com l’educació o la sanitat. Hem de veure com ho hem de muntar. No és el mateix produir aliments que produir educació. Fer menjar és una qüestió molt més econòmic, on entre factors com la tecnologia i la seva relació amb la petita pagesia. És un espai de múltiples interseccions. Hi ha molts factors. Se’m fa difícil pensar que podem passar demà mateix de la situació en què estem ara a una nova situació on l’alimentació és una qüestió comuna, un espai en el qual els pagesos i la gent que consumeix estableixen acords per organitzar l’alimentació en clau local, de territori, de país”.

Subsidiarietat i preu just.

. “Hem de seguir el principi de subsidiarietat. El que puguem produir i consumir a nivell local no ho anem a buscar a nivell comarcal. I així cap amunt. I a la inversa. Per construir això ens queda un llarg camí perquè estem en un marc mercantil contrari on si tens diners tens menjar i si vols fer de pagès has d’entrar en una lògica de producció en economia d’escala. Totes les polítiques van encaminades a que desapareguis com a petit artesà. Del que es tracta és que si vols continuar fent de pagès cada dia has de portar més terra, produir més quilos, simular que ets com qualsevol empresa d’un altre mercat qualsevol. Has de saber fer de pagès, comercialitzar, invertir, gestionar molt bé econòmicament l’empresa i al final sempre ve un amb capital, que t’acaba copiant i enfonsant el mercat. I tot l’esforç que has fet com a petit productor que s’ha posat les piles acaba empassat pel mercat global. És el que està passant, ara mateix, amb l’agricultura ecològica. Estava pensada perquè, a part de ser un forma de produir menjar sostenible i saludable, volia recuperar la capacitat perduda de la pagesia de continuar vivint de la nostra feina i tenir una remuneració més o menys justa. Ja acceptem treballar a deshores moltes vegades, quan la gent fa vacances o està de cap de setmana. Quan treballes amb organisme vius no pots posar límits temporals estrictes. Hi estem acostumats. No ens queixem. Sempre i quan tinguem una remuneració justa. Si al final hem de treballar hores i no podem viure i l’única manera de fer-ho és apostar per un model superindustrial, de superinversió, on la nostra manera de viure no es respecta estem en un terreny complicat. La gent s’espavila com pot. I l’agricultura ecològica es troba en un punt crític. Tota la il•lusió que hi ha havia fa 25 o 30 anys de petits pagesos que amb l’ecologia faríem allò que no fa la gran indústria, sent competitius, fent la venda directa es va perdent. Hi ha gent que continua tirant endavant però hi ha un procés d’industrialització i globalització bestial del menjar ecològic”.

Ni menjar saludable ni agricultura ecològica vol dir sostenibilitat ambiental.

. “A Biocultura et trobes un munt d’empreses que, pràcticament, són multinacionals. Bona part de la producció ja no es fa localment. La visió primera està quedant completament enrere i s’imposa una versió de menjar saludable, d’agricultura ecològica, però que pot estar produïda al Pakistan o la Xina, envasada a Europa i distribuïda a través dels pocs grans distribuïdors a tot el seguit de mercats i botigues ecològiques on es venen”.

Si tens diners menges bé, si no en tens, compres barat.

. “Una de les disfuncionalitats clares d’aquest model és que si no fem un replantejament global del sistema d’alimentació continua passant el mateix: si tens diners pots alimentar-te bé i si no en tens compres el més barat o ni menges. Als països occidentals, als Estats Units, hi ha unes taxes bestials de gana, de gent exclosa socialment que passa gana. És totalment disfuncional. Ens estem carregant el medi, sobreexplotant-lo, matxucant els aqüífers no només amb nitrats sinó amb tot tipus de substàncies que es deriven de l’agricultura química que es fa. Això va cap a l’aigua, l’aigua és un recurs que necessitarem en el futur per alimentar-nos i fer agricultura… Estem hipotecant una sèrie de recursos naturals per fer una pagesia que no és satisfactòria, que no genera la satisfacció de la necessitat, amb grans problemes de sobreproducció, es destrueixen tones de fruita cada any, mentre hi ha molta gent que passa gana o s’alimenta molt malament”.

Sobrealimentats.

. “Estem sobrealimentats. Acumulem més energia de la que gastem. Cal una reflexió general de com ens estem alimentant, de com seria interessant caminar cap una dieta estandard. I un cop un tinguem clar caldrà fer quatre números i veure si el país pot garantir l’alimentació”.

No volen que ens autoorganitzem.

. “El menjar, però, està dins l’Organització Mundial del Comerç i hi ha una sèrie de tractats internacionals de lliure canvi en els quals tenim poca capacitat d’incidència per canviar-los. Per això, em semblava interessant un procés d’independència a aquestes alçades del segle XXI per replantejar aquestes qüestions. Com a país independent, hauríem de donar per bons aquests tractats, estar en la Unió Europea, en l’OMC en tema alimentari? Jo només entenc un estat com un pas transitori. No és al que jo aspiro. Ens agradaria organitzar el menjar d’un forma comuna, entre consumidors, productors i potser l’Administració, fora de l’estat, autogestionar el sistema. Però l’organització internacional ens va en contra. Si tenim un estat hauria de protegir-nos. No per fer una política proteccionista sinó perquè per tenir seguretat i qualitat alimentària de la nostra població requerim un model diferent del que tenim ara, sense pagesos, d’indústria, d’empreses que es dediquen al món de l’alimentació que canviaran de sector quan deixi de ser rendible o externalitzaran la producció al Marroc. Com a pagesos volem fer un ofici com el de fuster. Sembla romàntic però estarem en una comarca, un poble, mantindrem equilibris ambientals i farem menjar per la gent de proximitat”.

. “Encara que ens posem d’acord tots els pagesos i els consumidors ¿com impedim que els supermercats i les grans cadenes d’alimentació continuïn oferint producte per sota del preu raonable pels productors? Funcionem en un model capitalista on interessa que la get mengi barat. Ho tenim malament els pagesos. Mai no he vist cap conseller que digui que el menjar ha de valdre allò que val, que ha de ser car perquè és bàsic i si la gent no té diners per anar de vacances, que no hi vagi. Fan un joc pervers. Busquen una alimentació estàndard que sigui barata i de baixa qualitat i la gent que tingui més poder adquisitiu que pugui accedir, a través del mercat, a aliments de més qualitat. I hi ha una tercera franja que no pot ni menjar. Com sortim d’aquest embolic en què ens han ficat? No tinc la solució”.

Només produïm per vendre.

. “Les primeres societats agràries van decidir deixar de ser caçadors i recol•lectors per assegurar-se l’aliment. Van fer un ramadet o unes parcel•les on cultivar el seu propi aliment. Després van veure que generava uns certs excedents i va començar el mercat, el comerç. Menjaven una part de la producció i l’altra part la intercanviaven. Ara ens hem passat molt de voltes. Ja no mengem ni el que produïm. Només produïm per vendre. I la població urbana està exclosa d’una cosa bàsica segons la meva manera d’entendre el món, que és que tothom hauria de tenir la capacitat de fer-se el seu menjar, de tenir 3 o 4.000 metres quadrats per fer-se’l. El pas a societats urbanes t’exclou de la capacitat de tenir un hort. Ni que sigui per poder menjar quan et quedis sense feina. Cobrint aquesta part de les seves necessitats. A aquesta deriva de l’alimentació cap al món del capitalisme, de la industrialització, en algun moment de li ha de dir prou”.

Model alternatiu.

. “Hi ha una indústria muntada contra la qual hem de crear un model alternatiu, venda directa, que la gent ens conegui, producció ecològica,… jugar unes cartes que han estat el discurs dels darrers 20 o 30 anys del món de la pagesia alternativa. Però no deixa de ser una qüestió a vegades marginal i limitada. Podem crear un petit món, a les esquenes de l’estat, venda directa, tot en negre, clandestinament, passem dels segells del Consell Regulador de la Producció Ecològica,… (jo en sóc però molts joves no ho veuen clar)”.

. “El discurs optimista que s’ha fet els darrers anys (assemblees pageses, slow food, món de l’agroecologia, de la sobirania alimentària,…), basat en que amb la construcció alternativa podríem donar la volta al sistema o almenys guanyar-nos la vida. I ara estem en un impàs en què això es veu qüestionat per l’avanç de la industrialització de lo ecològic, de com el sistema s’empassa aquestes visions… D’aquí a quatre dies la venda directa la farà Amazon i et portarà el menjar a casa. És possible que Amazon es peti les grans superfícies comercials. On quedem nosaltres en tot això? Si no és una qüestió que la població urbana i consumidora (no m’agrada dir ‘consumidora’, prefereixo dir ‘alimentada’) agafa el toro per les banyes, nosaltres tenim poca incidència per canviar globalment. Per ser un grupet, sí; per anar sobrevivint i ser una experiència alternativa, sí; però cada vegada ens ataquen més. Amb la crisi econòmica, les cooperatives de consum van anar molt enrere, quant a famílies que hi havia dins. Això mostra com en som de vulnerables”.

. “El canvi global cap a un sistema més públic, més comú de l’alimentació no el podem fer segurament ni en 10 anys ni en 15. Ens ho hem de plantejar com a objectiu prioritari, hem d’anar creant institucions de pagesos i consumidors, per anar acordant preus i allò que és just. No hem d’esperar que ho faci l’Administració. Si creiem que al país s’ha de produir tanta quantitat de verdura, de cereal, de lleguminosa, de carn, de fruita, de peix,… hauríem de saber construir aquesta idea i defensar-la políticament, amb mobilització. Establir quins són els preus justos en institucions on hi hagi pagesos i consumidors”.

. “Aquesta transformació no la farà ni l’Administració, ni cap partit polític, ni la Unió Europea. Estan massa pendents dels lobbies. Ho vam veure en la qüestió dels transgènics. Una qüestió tant absurda com que haguem de ser l’únic territori de la Unió Europea on es fa un transgènic… Quan vam plantejar la ILP dels transgènics vam veure com els partits es cagaven a sobre, com el PSC es cagava a sobre per quatre trucadetes dels lobbies. És una anècdota que es produeixi panís transgènic o panís convencional. Pràcticament produeix el mateix. S’ha implantat i és molt difícil treure-ho perquè hi ha uns lobbies que ho defensen. Ens serveix d’exemple per veure la força d’aquesta indústria”.
. “El canvi l’hem de fer nosaltres però hauríem de ser capaços de pressionar perquè hi hagi un canvi de polítiques mentre això funcioni com ho fa ara”.

Administracions.

. “No conec el cas de Mercabarna amb profunditat. Mercabarna o qualsevol altre lloc si té producte de fora molt més barat t’enfonsa la producció d’aquí. Aquest estiu ha passat amb alguns moviments especulatius en el món de lo ecològic. Hi ha empreses que rebenten perquè entra una empresa que rebaixa el preu a la meitat… No sé com es pot regular tot això. Tinc clar el model però no sé com s’hauria de regular Mercabarna. Crec, però, que Mercabarna quedarà com un espai una mica marginal i que potser serà una oportunitat per reconquerir-la amb productes locals. A partir d’ara el producte es mourà d’una altra manera, a través de grans superfícies, o directament d’Amazons… amb productors que tindran els seus propis centres logístics. Potser podem aprofitar les estructures que el capitalisme va deixant obsoletes”.

Aranzels.

. “No hauríem de renunciar a establir algun tipus d’aranzel a l’entrada de productes exteriors. Si algú vol vendre aquí pomes del Japó o d’Àustria hauria de pagar un sobrecost. Nosaltres estem perquè hi hagi pagesos. No pot ser el mercat global qui controli el menjar. Jo no estic pel mercat capitalista local, tot i que estic pel mercat local català. Hem d’anar cap a un cosa superior i millor però ens defensaríem millor en un mercat local on ens coneguéssim, poguéssim preveure, organitzar les produccions… Seria un avanç. I l’Administració hauria d’intentar fer l’esforç de trobar mecanismes per afavorir que allò que produïm tingui relació amb allò que consumim, encara que estiguem l’OMC”.

Ineficiència energètica i alimentària.

. “La quantitat d’energia que dediquem a produir carn és profundament ineficient, quan ens podem alimentar de vegetals. No dic que no haguem de menjar carn. Cadascú que mengi com vulgui, però això té uns costos a nivell econòmic, ecològic i de país. Podem anar un dia de caprici al restaurant, el cap de setmana. Això ningú no crec que vulgui prohibir-ho. Però al cap i a la fi els nostres hàbits alimentaris tenen un impacte sobre el nostre país i sobre el Planeta. No és una qüestió de capricis. Ha de tenir una relació amb l’entorn i si per fer un quilo de proteïna bruta animal en fan falta cinc o deu de proteïna vegetal tothom pot veure que no té cap sentit produir 10 vegades més de carn de la que necessitem perquè n’exportem el doble. Exportem el 50% de la producció de carn a l’exterior però encara que només produíssim el 50% restant encara seria cinc vegades més del que necessitem. I això té un impacte bestial sobre el canvi climàtic. Tot és a base de químics, gasoil, aigua, contaminació,…

Ramaderia intensiva.

. Ramaderia intensiva, fora? “Has de vigilar molt. Et pots quedar sense amics. No és plantejable ara però aquest debat s’ha de posar sobre la taula de la forma més respectuosa possible. S’ha de dir als que fan carn que pensin d’aquí a 30 o 40 anys, quan ells acabin la seva trajectòria, que s’ha d’aturar una mica això i reflexionem sobre com s’hauria d’alimentar el país. Si la independència no serveix per aquestes coses ja no cal que comencem. Per fer un país que diuen ‘nou’ i no poder plantejar aquest tipus de coses d’aquí a 50 anys… si encara hem de ser productors per no sé quin país… Això es fa així perquè és l’única forma de guanyar-se la vida ara mateix. La gent no té cap ganes de tenir no sé quants porcs tancats en una granja. Si amb 500 porcs pogués viure i treballar una mica menys, es tractaria d’això. No caldria que tot fos ramaderia intensiva. Hi podria haver una ramaderia semi-intensiva, amb animals en captivitat, que tinguessin més espai, que poguessin sortir… El que es fa una mica amb la ramaderia ecològica. Tenir porcs tancats en una granja tampoc no és ramaderia extensiva, però és alguna cosa més. No hi ha tants tractaments, no has d’anar tant al rendiment, fer el màxim de quilos per fer el màxim de diners,… És una altra filosofia. Si a la pagesia se li ofereix aquest altre model, ni que sigui amb una transició de 15 o 20 any,… si se li comença a parlar d’això seria diferent. Ara, la gent del camp què fa? Pensa que amb el que fa es guanya la vida, veu que el seu fill va creixent, té més despeses… i anem creixent, creixent, industrialitzant, industrialitzant,… I encara no hem arribat al punt de veure que això no té sentit. No vull dir amb això que no hi hagi un sector de gent que ho tenim molt clar. Però, globalment, la gent mira per guanyar-se la vida i si s’han de posar més porcs es posen més porcs, i si cal quedar-se amb la meitat de les terres del poble, es fa. De pagesos joves que portin terres només n’hi ha quatre o cinc al poble. Abans cada 200 eres hi havia una família. Potser hi havia 200 o 300 famílies vivint del camp. Ara, no”.

. “La tecnologia ha reduït molt la feina en els sectors intensius. Una persona fa molta feina. No fan falta tantes manes. Però en sectors com l’horta, i tot el que es deriva després, fer farines, pans de qualitat, llegums,… és un terreny on es podria recuperar molta mà d’obra i que seria un treball que ompliria la vida de molta gent. No hi hem de renunciar”.

. “Cal organitzar la producció i l’alimentació en clau local o regional i de subsidiarietat. Podem importar pomes, si cal, però això ha de tenir un cost que ha de servir per reinjectar en la nostra economia per anar cap a una agricultura més ecològica o per mitigar el canvi climàtic”.

Planificació.

. “El que no funcionaria seria planificar l’economia amb un sistema burocràtic, com la Unió Soviètica. És un sector molt complicat, amb la complexitat de la possessió de la terra, les mil decisions que s’han de prendre sobre els cultius… No hem de crear un exèrcit de funcionaris”.

Renda bàsica pagesa.

. “S’ha de posar sobre la taula una renda bàsica pagesa. És una mesura que se li hauria d’exigir a l’Administració que, com a mínim, comenci a debatre-la. Suprimir tot el sistema d’ajuts per hectàrea de la PAC. Aviat hi haurà més tècnics i funcionaris i gestors gestionant aquests ajuts que no pas pagesos. Jo també demano subvencions (si no demanes els ajuts de la PAC segons quins cultius, estàs mort) i és supercomplex de gestionar. Cal anar cap a un sistema més personal, no per hectàrees sinó per pagesos. Cal un pagament bàsic per l’activitat que es du a terme. La renda bàsica es pot començar per la pagesa. Potser donaria una mica més d’oxigen, es podria treballar més tranquil•lament si una part de la teva renda estigués garantida, com a pas transitori no com a sistema. Hauríem d’intentar que la gent es pugui guanyar la vida fent menjar i que la major part de la repercussió fos el preu del seu producte. No es tracta de viure només dels ajuts”.

. “Un dels debats que s’ha de tenir és l’eliminació dels ajuts de la PAC i l’anar cap a un sistema molt diferent. Mana la Unió Europea. Si renuncia a aquests ajuts, la Generalitat no pot fer política pròpia. No sé d’ara endavant però aquests ajuts són cofinançats i la Generalitat no podria pagar sense ells”.

Productors i ciutadania, de la ma.

. “Podem parlar d’acords entre productors i ciutadania. Un cop fet aquesta maduració estigui aconseguida els governs es veurien pressionats, però serà molt difícil perquè quatre pagesos o quatre cooperatives de consumidors sortim fent reclamacions d’aquest estil ens facin cas. Veuen que som una minoria. Cal construir un gran moviment que articuli aquest programa de mínims: organitzar en clau local la producció i el consum, reduir i limitar les importacions i exportacions, prioritzar la producció ecològica (per una qüestió de salut, de canvi climàtic, de territori, de sostenibilitat, de la terra que s’ha de protegir,…) i accés a la terra (terra per tothom, no només pels pagesos sinó per qualsevol ciutadà que vulgui fer-se el seu hort)”.

. “La dificultat és com s’implementa tot això en un sistema de mercat global i on nosaltres, en el cas que convencéssim el govern autonòmic , veiem que no té competències per alterar el sistema d’intercanvi de mercaderies en què està muntat això”.

Fer front al sistema.

. “Què es pot fer dins el sistema sense trencar-lo? Ens hauran de convèncer. Jo no veig que facin gran cosa al DARP. Incorporen de paraula conceptes com ‘sobirania alimentària’ per continuar fent el mateix. En parlen molt però a la tarda fan una altra cosa. No els diuen als del sector porcí que cal reunir-se per posar límits i fer plans estratègics a vint anys. L’Administració diu que el porcí ha arribat al seu límit. No es poden posar més granges a segons quines distàncies però sí que es pot ampliar la teva. Feta la llei, feta la trampa. Compres una granja vella i en fas una de nova No vull enfrontar-me amb ningú”.

. “Sense un moviment social fort estem limitats a la guerra de guerrilles”.

Canvis a l’educació.

. “Canvis lents, canvis de valors. Què construeix els valors? Allò que t’expliquen a l’escola o els hàbits de la família? El que educa la canalla, en realitat, no és només l’escola, és la comunitat, allò que veus a la televisió, lo que trobes el cap de setmana per consumir, el que venen als locals on vas… L’escola fa un paper però el canvi s’ha de buscar en l’economia més que en l’educació i organitzar-nos d’una altra manera”.
Proximitat.

. “Ja dono per descomptat que els aliments han de ser de temporada, de proximitat, amb intercanvi el més directe possible… Hi ha alguns mites sobre això. A vegades es pensa que els pagesos han de ser superguerrers: has de saber fer menjar, el màrqueting, arribar al consumidor directament, tenir relació amb tots i cadascun d’ells, fer la gestió de l’empresa i amés ser un pare o mare exemplar,… Entrem en el mite del superpagès i la superpagesa. No podem caure en l’esclavitud”.

. “Hem de lluitar contra el sistema de multinacionals però hem de saber ser flexibles”

Llavors.

. “S’ha iniciat la lluita per les llavors. S’han fet coses. Des dels anys noranta hi ha un tractat internacional que obliga els estats a fer lleis pròpies per fer bancs de conservació de diversitat agrària, varietats i races tradicionals. A partir d’aquí els estats i les administracions han començat a fer coses. Sempre molt tard. Hem estat grups com el nostre, de la societat, auto-organitzats, que hem començat a fer recerca del que la gent gran que s’estava morint encara conservava i ho estem conservant. La major part de la conservació que es fa avui és associativa, un petit grup dins dels moviments agraris i agroecològics. És un aspecte fonamental que la biodiversitat no es privatitzi, que no es patenti, que es mantingui com un recurs, com una cosa viva, que no és un objecte al servei de les multinacionals. Que no passi que si una empresa ha descobert un panís superproductiu, el nostre no serveix per res. Pensem que no. Que és una part de la nostra cultura a la qual no es pot renunciar”.

. “Els pagesos estan dins el mercat i el mercat els obligui a produir. Hi ha uns estàndards. Moltes vegades no et pots plantejar treballar amb varietats menys productives encara que siguin més nutritives o satisfactòries gustativament, amb el ventall de gustos i aromes que hi ha darrere. Com més gran sigui la pagesia menys es pot permetre aquestes experiències”.

. “Nosaltres recuperem llavors hortícoles i les difonem. La gent que fa horta per autoconsum o petits pagesos que fan venda directa sí que entren més al joc de diversificar. No miren només el sou (que també en alguns casos) i són més receptius. La professionalització de la pagesia ha creat aquest monstre segons el qual no es pot fer que no sigui ultra rentable i a la mínima que et despistis estàs en números rojos”.
Subvencions i sindicats.

. “No ho podem tapar tot amb subvencions. Hem de crear un altre marc de funcionament del que és l’alimentació, inclosa la producció dels aliments. Deixar de pensar en política agrària i parlar obertament de política alimentària”.

. “És fonamental treure el protagonisme dels sindicats apoltronats de pagesos que tenim. Una gent que els han votat uns milers de persones en les eleccions a Càmeres Agràries tenen un poder sobredimensionat en la concertació de polítiques amb l’Administració. No té cap sentit que la política agrària la marquin la Unió Europea, el Govern i els sindicats agraris, que representen una part petita. És la part productora però la consumidora és la majoritària. La ciutadania hauria de ser l’actor principal. Ara! Podríem arribar a un punt pervers, on un tipus de ciutadania que l’únic que volgués són productes el més barats possibles i collar els pagesos. De fet, és el model on estem. Al món de l’educació, els ciutadans participen a les ‘ampes’ i són un grup de pressió important i poden fer aliança amb els professors. Aquí, en canvi, no, per renúncia, per no presentar-se a aquesta lluita, la ciutadania el que està fent, en la pràctica, és permetre que hi hagi un sistema que colla al màxim el pagès”.

. “Els sindicats pagesos –Unió de Pagesos, JARC,…- es comporten de forma clientelar, mirant allò que hi ha, que cada vegada és més industrial, i mirant els interessos del que hi ha, no del que hi hauria d’haver. És dramàtic. També passa amb els sindicats obrers”.

Canvi d’època. Revolució.

. “Devem estar en un canvi d’època. Sabem el que volem però ens costa formular com ho farem i com ho podrem concretar. A més, els pagesos som gent molt dispersa, pels ritmes de treball que portem. Costa organitzar-nos entre nosaltres. Imagina’t saltar la distància amb el model de vida urbà. I amb la Unió de Pagesos fem una marxa a Barcelona encara amb l’actitud que els anem a explicar com funciona el tema als consumidors. No els hem d’anar a explicar res, hem d’anar a trobar-nos amb ells. Hem d’anar a escoltar què és el que tenen a dir. No hi ha una solució sense aquesta gent. No els podem tractar com a ignorants. Deixeu estar l’Administració. La primera feina s’ha de fer amb la gent. I això és complicat. Inclús dins el món de l’agroecologia i la pagesia crítica molts estan per fer la guerra de guerrilles, amb el seu projecte, intentant sobreviure, fent-se la seva clientela, els seus mercats, les seves cooperatives de consum. Costa molt trobar i crear espais. La gent va boja. Ha de crear un model alternatiu en un món on el 98% de les energies es mouen en un altre terreny. La gent no té ni un duro, la gent va al supermercat, que és més barat i t’han copiat els conceptes. Allí diuen el mateix que dius tu. Sempre estàs corrent, pedalant perquè no et caigui no sé què a sobre”.

. “No sé perquè la ciutadania, la societat urbana no fa aquestes reflexions, quan sabem que aquestes qüestions són causa de malaltia; és una qüestió de supervivència. Aquest sistema ens està emmalaltint. En un 60 minuts de TV3, on sortia Miquel Porta, s’explicava molt bé el tema dels agrotòxics, que la major part entren per l’alimentació i que no està estudiant la interacció d’aquests centenars i milers de components químics. A més interactuen. Fins ara es pensava que la dosi era el verí, però quan hi ha cinquanta, cent o mil verins dins el cos poden generar reaccions imprevistes. Hem fet un salt tecnològic tant bèstia que no es pot digerir, pair, de cap manera”.

. “S’ha de tractar de manera que la ‘agroecologia’ no es vegi com una cosa de ‘pijos’. Hi ha una deriva, una moda… volen viure 150 anys…”

. “La major part de l’energia s’hauria d’estar avocant a aquesta revolució, i no ho estem fent. Aquesta revolució és la que hauria de fer caure els governs. Els hem de pressionar però qui ho fa? Els sindicat no ho fan”

Les formacions polítiques.

. La CUP? “La CUP són quatre diputats en un parlament autonòmic. La major part d’energies les estan dedicant a això, des del municipalisme. Però els ajuntaments tenen molt poques competències. Hi ha gent que està intentant plantejar aquestes qüestions. S’hauria de començar a nivell local fins que no es visibilitzi. La CUP ho ha incorporat al programa de les darreres eleccions. Jo vaig participar en la seva redacció. Forma part d’un manifest latent que tenim ganes de fer, presentar algun dia però que no acabem de redactar, amb alguns punts bàsics per arrencar un moviment d’aquest tipus. Som un desastre. Fa 4 o 5 anys que venim dient que hem de fer un ‘Manifest del 1%’ que seríem nosaltres i que interpel•li la societat urbana, amb set o vuit punts. Aquest hivern hem dit que hem de reprendre-ho. Ja som a la primavera i ara ja no podem fer. Si fem alguna cosa s’ha de fer entre octubre i abril. Ara ja ha de ser de cara a l’any que ve”.

. “Si Ada Colau vol fer alguna cosa a Mercabarna segur que el Tribunal de la Competència li posarà entrebancs i ja hi serem! Les institucions podrien obrir el conflicte però dubto que la gent sortís darrere. No ho veig madur”.
Suficiència, sobirania.

. “El context és favorable. Tot això del sobiranisme, ni que sigui per una cosa patriòtica, ajuda. Hi ha gent que donaria suport els pagesos perquè són catalans. Nosaltres tenim La Franja més aprop que La Garrotxa. Té més lògica acostar-nos a La Franja: És la proximitat, l’ecologia, la petita dimensió, els petits productors, auto-treball, gent que no viu dels treball dels altres, que s’intenta auto-ocupar, empreses no molt grans,… Però, bé, aprofitant tot això sembla que hi hauria un context favorable a implementar polítiques d’aquest tipus, però el monstre institucional ho para tot, l’interventor no et vol firmar les coses, perquè això va contra no sé quina llei de l’Estat… No sé com es pot sortir d’aquest cercle. Estàs agafat. S’ha de construir des de baix, però no n’hi ha prou. Per això sóc simpatitzant de la CUP i hi he col•laborat encara que hi ha moltes coses que no m’agraden i no sóc afiliat. S’ha de plantejar batalla des dels moviments socials però per dalt hi ha les limitacions legals,…”

. “Al Parlament ni m’hi atansaria. Per anar a perdre el temps!”

Més de llavors.

. “Podríem parlar dues hores de les llavors, de com està muntada la llei perquè no es puguin intercanviar llavors. Si no estan en un catàleg oficial no es poden vendre legalment. Per estar en un catàleg oficial has de fer un dossier, uns anys d’estudi, gastar uns milers d’euros… ningú no ho fa, només ho poden fer les empreses que es dediquen a registrar llavors. Les llavors locals han quedat com una cosa que els tractats internacionals diuen que s’ha de protegir però que entra en contradicció amb tot un desplegament legislatiu que s’ha fet les darreres dècades. Les empreses, sobretot en llavors, no tant en arbres, han aconseguit, sota el pretext de protegir la seva feina –dedicar-se uns anys a millorar una varietat, fent uns creuaments,. i que qui sembri aquesta llavors pagui un preu just, la qual cosa és fins a cert punt lògic- ha derivat en una distopia total, que fa que ningú no pugui vendre una llavor local no millorada, no creuada, més enllà del treball que hem fet els pagesos. D’això n’hauríem de parlar. Una llavor d’una casa comercial, que l’han millorat creuant-la amb una altra varietat fins que han vist que feia el producte d’una altra manera, aquesta feina la volen remunerar. Però tota la feina que hem fet generacions i generacions de pagesos… ells són els últims que arriben però abans d’ells hi ha hagut potser dos cents anys de pagesos treballant. El que estem cultivant ara és molt diferent de l’espècie original. Els ancestres encara són al medi. La hibridació, la domesticació, la millora, aquest joc que hi ha hagut entre la pagesia i les espècies, per fer-les més productives, més bones… Com es comptabilitza aquesta feina? S’ho han apropiat. No compten amb el treball previ que hi ha hagut”.

. “Hi ha moltes casuístiques,. Hi ha les llavors simplement millorades, resultat de creuaments, normalment amb un altre de la mateixa espècie per tenir un fill que és millor. Per exemple, en els fruiters és tant fàcil com posar en un camp moltes pomes de varietats diferents, esperar que es pol•linitzin, observar durant una generació què surt d’aquests fills i quedar-te amb un dels arbres i sembrar amb els seus pinyols. És la millora tradicional. Això també es registra avui dia en royalties, i no autoritzen a plantar aquestes varietats si no pagues. Aquesta feina la fan les multinacionals. Com a pagès vols plantar l’arbre i has de pagar un tant per arbre i si no pagues pots tenir una sanció. Tu pots barrejar però no pots vendre-ho a ningú perquè hi ha ‘protecció intel•lectual’”.

. “Després hi ha les tècniques d’hibridació que jo no les entenc per explicar-vos-les. El resultat és que la generació següent d’un híbrid no et serveix per produir”.

. “I una altra cosa són els transgènics, que és la modificació amb gens d’espècies terceres amb tècniques de laboratori. En una poma hi poses el gen d’un peix i coses així. Poden ser híbrides o no”

. “Poden fer el que vulguin però de la poma sembla que jo podria treballar tranquil•lament, però no, per poder vendre una llavor has de demostrar que és homogènia i estable. I l’Administració fa d’àrbitre perquè tu no enganyis a ningú. A sobre t’ho acaben venent com si fos una protecció del pagès. En realitat, no pots vendre una llavor tradicional perquè hi ha unes empreses que han aconseguit una legislació que protegeix el seu treball i garanteix el seu negoci. Això xoca amb el tractat internacional de protecció de recursos fitogenètics, perquè la manera de protegir les llavors és utilitzant-les. Es pensaven, quan van fer el Tractat, que fent un Banc n’hi havia prou però no serveix. Les llavors necessiten estar sembrades, perden molta vida, és una cosa dinàmica. No pot ser un congelador de llavors. És una manera de conservar que s’ha de fer perquè no es perdi però la conservació real és en l’ús. La mateixa legislació és contradictòria. Per una banda, volen protegir els recursos fitogenètics, fer-ne ús, però de l’altra no es poden intercanviar o vendre”.

. “El que fem amb les llavors és alegal o il•legal directament. No volem molt volum de llavors. No ens hi podem llençar massa perquè pots fer una inversió i potser et sancionen (És el que va passar a una cooperativa francesa: Cocopeli?, que van acabar perdent la seva lluita contra una casa de llavors que els va denunciar. Els va tocar pagar.). Et poden arruïnar.(Coneixeu el grup de les Refardes?)”

. “El Departament d’Agricultura volia solucionar-ho per la via de fer un catàleg on fos molt fàcil registrar les varietats dels productors però l’estat espanyol ha dit que no, que no tenim competències per fer això. S’ho ha carregat. Volen les competències en llavors. Un catàleg seria una via oberta per legalitzar, normalitzar, el que estem fent. N’hem presentant totes les llavors. És una feinada. De llavors locals en podem tenir fins a dues-centes. Has de fer un informe petit. L’Administració et subvencionava per fer-ho. Estava bé. Podia ser una opció. Potser no era realista pel volum de coses que hi ha. Estarem vint anys per entregar tot això. Això sí que donaria per fer un bon reportatge. A Catalunya hi ha la xarxa de llavors treballant en aquesta problemàtica.

Són temes que és difícil que surtin a la llum amb profunditat”.

Share
2 Comments
Leave a Reply

*

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies. Si continues navegant estas donant el teu consentiment per a l'acceptació de les mencionades cookies i la aceptació de la nostra política de cookies ACEPTAR

Aviso de cookies