+34 670 243 498

Gabriel Borràs, biòleg i responsable de l’Àrea d’Adaptació de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic de la Generalitat de Catalunya.

SUFICIÈNCIA ALIMENTARIA A CAT

Catalunya només produeix el 40% de la seva sobirania alimentària d’acord amb el model de producció agrícola que tenim. Hi ha altres alternatives d’agricultura que, ben segur, van més enllà de la satisfacció de determinats interessos, tot i prioritzant més el valor afegit de qualitat, relació amb el territori, internalització dels costos ambientals, ús eficient dels recursos …

En 15 anys les explotacions familiars agràries se n’han anat en orris. El 50% han hagut de tancar perquè no podien. I la majoria d’aquestes explotacions, que tenien una tipologia de conreus diversificada, han anat a parar a la indústria agroalimentària, que planta allò que l’interessa. I bàsicament el que l’interessa és fer aliments per proteïna animal. Té sentit tot això?

El 55% de les terres agrícoles de Catalunya estan en mans de 5 famílies. El gran problema és justament l’accés a la terra. El coll d’ampolla per canviar el model és l’accés a la terra. Hi ha terra però en poques mans i sotmesa a l’especulació. I això, com que som una societat eminentment urbana (fins i tot en l’àmbit rural), què expliques a la gent? Hi viuen d’esquena.

Clica: COMPARADOR HISTÒRIC DEL TERRITORI

GABRIEL BORRÀS, biòleg i responsable de l’Àrea d’Adaptació de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic de la Generalitat de Catalunya.

 Entrevista feta el 9 de maig de 2018.

Per tendir a la suficiència alimentària, què s’hauria de tenir en compte sí o sí, de forma ineludible?

La pregunta que fas no és de resposta simple: jo crec que per tendir a la suficiència alimentària caldria, en primer lloc, ser capaços d’incidir en tres aspectes clau que res tenen a veure amb els recursos físics (sòl, aigua, energia, etc):

1.- Control del mercat dels aliments, és a dir, capacitat d’intervenció en el preu que se li paga al productor de l’aliment i en el preu que paga el consumidor.

2.- Decidir què volem alimentar: persones o animals (porcs, gallines, conills, …)

3.- Capacitat de poder planificar la tipologia de conreus a produir i garantir l’accés a la terra.

Si tenim capacitat d’influència en aquests aspectes principals, el factor més determinant en un clima mediterrani com el nostre és la disponibilitat d’aigua. En conseqüència, els conreus han d’adaptar-se a l’aigua disponible, no pas a l’inrevés com passa ara.

No volen canvis. Aigua.

MEDACC: Aquí podeu consultar les recomanacions del MEDACC

Vàrem presentar el MEDACC, el 24 d’abril, i el 25  ja estaven trucant a la conselleria dient que què fèiem. Perquè vam alertar que Rialb podria buidar-se si no es canvien les dotacions influents. Tots els actors influents del territori trucant. I són dades objectives. Nosaltres l’únic que hem fet és posar números. Amb el descens de cabals del Segre, i amb la demanda de reg actual, la probabilitat que a partir del 2030 un mes a l’any Rialb es quedi buit és totalment certa. Si és cada any o cada dos o tres, dependrà de les sequeres.

La CHE no maniobra els embassaments, ho fan les elèctriques, que sempre volen tenir els embassaments molt amunt.

Els de la Muga també se’ns han tirat a la iugular, perquè la històrica reivindicació era ampliar el Boadella i és impossible, mai l’ompliran. No val la pena, la probabilitat és 1 a 4.000. A la que poses números que desdiuen el discurs, s’emprenyen.

Però si les coses es fan d’una altra manera, es poden solucionar. A la Muga, per exemple, es podria posar una dessalinitzadora a Roses. Amb tota la demanda estival, que et provoca el que et provoca, et donaria aigua des de Port de l’Escala a Roses. Doncs aquest turisme que ho pagui i d’aquesta manera alliberes el riu d’una pressió important. Solucions n’hi ha.

El triangle aigua/energia-aliments/salut és sumament important.

El canal d’Aragó i Catalunya funciona molt bé i no surt mai a la premsa. Com que sempre han anat molt apurats van ser els primers a fer basses, van ser els primers a fer torns de reg i els primers a posar fotovoltaica. Perquè de la necessitat en fan virtut.

La UE no té en compte el Mediterrània.

Volíem fer unes recomanacions perquè els resultats que hem obtingut i, en conseqüència les conclusions, ens forçaven a dir a la UE que calia decàleg de coses a fer en el Mediterrani. Fins ara han tingut una visió centreeuropea. L’exemple més clar és la directiva del marc de l’aigua, de l’any 2000. Era una directiva molt enfocada en rius centreeuropeus, que tenen uns cabals constants, durant tot l’any. Clar, la traslació a rius mediterranis ha estat certament complicada. De fet, amb la revisió que estan fent, finalment han entès que els cabals ambientals han de ser una obligatorietat perquè si no tens quantitat no pots tenir qualitat i per tant no pots tenir objectius de benestar ecològic. Precisament, el 3 i 4 de maig hi ha hagut un congrés dels rius temporals (que 4 mesos l’any estan secs).

Per tant, en el tema d’adaptació al canvi climàtic també cal canviar aquesta visió. Quan vas a un congrés d’adaptació al canvi climàtic organitzat per centreeuropeus, els grans problemes que tenen són l’augment del nivell del mar i les inundacions. Els nostres problemes òbviament són altres. No dic que les inundacions no siguin un problema però aquí cauen 250 litres per m2 a Cambrils en 4 hores i excepte el típic burro que passa la riera quan no ha de passar, no hi ha cap més problema. Ja hi estem adaptats. Al que no estem adaptats és al que està passant ara a les Nogueres i al Segre, que entre la pluja i el desgel no saben què fotre amb l’aigua. Per tant, les nostres vulnerabilitats ja sabem quines són: bàsicament sequeres, incendis forestals

Gestió.

Però tot això, quan ho analitzes a nivell de territori, la transformació d’aquest territori o la no transformació, és quan te n’adones que la principal vulnerabilitat és la NO GESTIÓ, l’abandonament. Te n’adones que dels 32.000 km2 de Catalunya, el 64% és superfície forestal i un 31-32% és superfície agrària útil. Per tant, tens un 95-96% del territori no urbà. I els “urbanites”, quan sortim a aquest territori no urbà, volem que estigui endreçat, net, bonic, verd… I clar, això té un cost. Des del MEDACC diem que en certa manera el món urbà hauria d’internalitzar part d’aquests costos. Per exemple, en el rebut de l’aigua, la gestió forestal en capçalera.

I quan vas aprofundint més, el problema no és només que no es gestioni, sinó que es gestiona sense cap mena de regulació. El cas de l’agricultura. Ahir mateix vaig veure una notícia al TN, sortia un propietari de carxoferes del Montsià o del Baix Ebre, literalment estava amb el tractor trixant les carxofes. Li paguen a 13 cèntims el kilo. Ni un cèntim d’euro per carxofa. Li sortia més car recollir-les que vendre-les. Ara com que és època final i hi ha molta producció, les conserveres paguen aquests preus irrisoris. Això per què passa? Perquè en aquest país no hi ha ningú que planifiqui què es planta, per què es planta i per a qui es planta. I segon, no hi ha ningú que tingui la més mínima capacitat d’influència sobre el preu d’això que has plantat. Això és una “casa de barrets”, amb perdó. Aquí planta cadascú el que vol i els preus no els decideix ningú d’aquí, els decideixen els “mercats”. A Chicago, Kuala Lumpur o Singapur, no ho sé.

No hi ha cap mena de regulació o intervenció pública d’un bé de primer ordre com és l’alimentació.

Vam fer un estudi sobre com el canvi climàtic tensiona conflictes ambientals ja existents, des de la sal del Llobregat fins als nitrats dels porcs. Venia també a referència d’un article que vaig fer que es titulava ‘Ametlles: val més mortes que enaiguades’ .

Ametlles: val més mortes que enaiguades

Estan regant ametllers amb fins a 12.000 m3 per hectàrea i any, a la zona estepària del canal d’Aragó i Catalunya, al Segrià, que és la mateixa dotació dels camps d’arròs del Delta. Tot això es fa amb un recurs, bé públic, finit, fràgil, que cada vegada en tenim menys. És quan llavors dius: què hem de plantar, amb quins recursos ho plantem, per a qui, per fer què, a qui va destinat, amb quanta aigua?

Clica: Atles Nova Ruralitat – > el món agrícola català representa l’1’7% de la població activa, s’està transformant. Les explotacions familiars passen a la indústria i els qui eren els propietaris passen a ser assalariats de la indústria. Hi ha una manca de regulació total i és impossible planificar res.

Població.

Diuen que els canals de reg fixen població i és fals. Els municipis de menys de 1000 habitants han tingut un descens del 50-60% de la població. Ara, no al segle passat. Quina població estem fixant al territori?

Com que ens movem per fal·làcies, per discursos prefabricats, que a darrera no tenen res… al final de tant repertir-los, tothom se’ls creu.

Avaluació ambiental.

Ara mateix estem implicats en el procés d’avaluació ambiental. Quan algú vol fer un projecte urbanístic està sotmès a l’avaluació ambiental. Com que estem dins del departament de medi ambient, nosaltres som un dels vectors. Informem sobre tot d’aspectes de mitigació (reducció de gasos d’efecte hivernacle…). Ara comencem també amb aspectes d’adaptació. Però com que fa molts anys que es treballa amb mitigació ja es disposa d’eines de càlcul, que són públiques, les pot utilitzar qui vulgui… Ja hem informat amb aquesta metodologia de càlcul 27 POUMs, i 7 plans territorials (a nivell de vegueria). Analitzem les emissions que aquests plans urbanístics generen respecte les emissions totals de Catalunya i només aquests 27 i 7 suposen el 4% de les emissions de tot Catalunya. Quan resulta que tenim una Llei del canvi climàtic aprovada pel nostre Parlament, que diu que al 2030 hem de reduir un 40% respecte les emissions de 1990. Clar, amb aquests planejaments urbanístics ja podem agafar la llei, estripar-la i enviar-la a la paperera. Per què? Perquè seguim amb el mateix model.

Posaré un exemple: municipi del Maresme, Santa Susanna. Fan un planejament urbanístic amb corredor ecològic entre Santa Susanna i Pineda. Però, allà al costat, a la pastilla frontal marítima (on hi ha la via del tren, la nacional, i la platgeta), hi ha un càmping, un bloc d’apartaments i un pàrquing. Però és que a la part interna de la pastilla, hi ha una zona agrícola, que proposen requalificar-la a sòl urbà per posar serveis turístics, que consisteixen en posar 2 plantes de pàrquing. Nosaltres vam dir, abans de requalificar aquesta zona agrícola per posar 2 plantes de pàrquing perquè la gent vagi a una platja que està condemnada, per què no et replanteges reordenar aquestes 3 edificacions que tens (càmping i tal) i treure-les de la platja i posar-les on vols fer aquest pàrquing? No entendre això és seguir el mateix pinyó. A més, és que ells saben que allà pateix. Només cal veure les ortofotos de l’abans i el després dels dos temporals que hi ha hagut aquest any.

Nosaltres elaborem els informes però no són coercitius. Ha de ser una cosa molt molt flagrant perquè ho sigui. Per exemple, hem dit que NO es pot fer l’ampliació de Riumar al delta de l’Ebre. Però el no nostre, la comissió d’urbanisme el va traduir en tirar l’edificació 200 m terra endins. I allò és flagrant perquè Riumar està patint ja.

750 nous amarratges al parc fluvial de Deltebre. I no hi caben! Si no poden ni sortir pel riu perquè l’han de dragar contínuament. L’Ampolla també volia fer 200 nous amarratges, però es van adonar que no tenia sentit, abans del nostre dictamen.

Són exemples que aquesta mentalitat, excepte poques excepcions com el cas de Manresa, no ha canviat. A Manresa han decidit que no creixen més, sino que arreglen el que tenen i fan un cordó verd al voltant de la ciutat.

Són canvis culturals, com també què comprem, quan, per què?

Un dia vaig anar a Gandesa a explicar el MEDACC i un home gran va explicar que fa anys a la comarca hi havia 20mil caps de bestiar, bàsicament xai. Ara en queden 1.500.

Alguns pobles petits de la Terra Alta volen fer una campanya de captació de parelles joves perquè vagin allà a fer de pastors. Els ajuntaments s’haurien de comprometre durant 3 anys a pagar-los un sou.

Les escoles de pastors van començar a Rialp i aquest és el setè any i de tots els pastors que han format en tenen 45 de col·locats.

Canvi climàtic.

Al final, tot això del canvi climàtic no és res més que una conseqüència d’un model, d’una manera de créixer, d’una manera d’entendre la relació amb la natura i explotar els recursos naturals. Si no entenem que el canvi climàtic és conseqüència d’això, i que, per tant, el que cal canviar és el model, si no entenem això, no farem res. Ja podem fer smart cities, posar leds, vehicles elèctrics, que la causa de fons, no la toquem. Posem pedaços.

Share
2 Comments
Leave a Reply

*

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies. Si continues navegant estas donant el teu consentiment per a l'acceptació de les mencionades cookies i la aceptació de la nostra política de cookies ACEPTAR

Aviso de cookies