Les armes no garanteixen la seguretat. Jordi Armadans: Fundació per la Pau

 Arxivat a: Aigua, Bloc, Drets Humans, Hidratació, Projectes no actius, Sicom-ACCD-2010_2012, Totes les publicacions

La despesa militar se sol justificar a través de l’absurda equiparació de la Seguretat a la Defensa Militar. En un món amb amenaces tan greus com la fam, a manca d’accés a l’aigua potable i els processos migratoris derivats de la manca de futur, lligar la seguretat a les inversions i actuacions militars, és un error difícil de justificar a no ser que posem en joc la perversa variable del negoci.
Durant la guerra freda es justificaven les enormes inversions en armament, en la tensió Est – Oest i en la lluita per l’hegemonia. Es deia que superada la guerra freda, les coses canviarien. Amb la caiguda del mur l’any 89 es va fer realitat i la despesa militar es va contenir per un temps. Però tan sols per un temps: avançada la dècada i després amb l’11 de setembre, les inversions es van tornar a disparar i han superat en valors absoluts i relatius les d’aquells temps. La crisi ha contingut els fons dedicats a les armes que, això no obstant han continuat creixent. En altres paraules, tot i la retallada dels servies públics i de l’augment de l’atur, les inversions en armament han augmentat. La conclusió no pot ser més decebedora: el negoci de les armes gaudeix de vida pròpia al marge de la vida real.
Tor però, no es negatiu: la consciència crítica social, política i mediàtica en contra de les transaccions d’armes sense control, ha crescut y les lleis reguladores van apareixent i limitant en part, aquest negoci sense escrúpols.

L’any 1987, sota la presidència de Felipe González, España va declarar el comerç d’armes “secret oficial”. Van haver de passar 20 anys fins que l’any 2007 es va regular per llei la venda d’armes a tercers països. Durant molts anys la majoria dels ciutadans es preguntaven: quin problema hi ha en vendre armes?. Ara això ha canviat i la població en general però també polítics, periodistes i responsables governamentals, han anat adquirint consciència que comerciar amb armament té conseqüències, sovint fatals. Ara ens posem les mans al cap quan ens assabentem que la UE ha venut armes a Gadafi per 1.400 milions de euros. Cal però millorar la consciència i l’acció preventiva i que als Gadafi de torn, no se’ls hi facilitin armes ni en nom d’un mal “bon negoci”.
Fundació per la Pau pertany a l’associació “Armes sota Control” que formen amb Green Peace, Intermón Oxfam i Amnistia Internacional. Cada any analitzen la informació a què el govern està obligat per llei, i descobreixen que entre u 20 i un 30 per cent de les transaccions, no estan emparades per la legislació: algunes hi estan en contradicció flagrant. I cada anys insisteixen que no s’ha de vendre armament a països en conflicte com ara Israel, Colòmbia o les dictadures africanes.
Pel•lícules com “Diamants de Sang” o “Blood in the Mobiles”, han ajudat molt a la consciència col•lectiva i cada cop són més les persones, les organitzacions, els col•lectius que saben que qualsevol acció que fem té conseqüències en algun lloc del Planeta.

Blood in the mobile

Fundació per la Pau

Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament

Share
Publicacions relacionades

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies. Si continues navegant estas donant el teu consentiment per a l'acceptació de les mencionades cookies i la aceptació de la nostra política de cookies ACEPTAR

Aviso de cookies
Sicom