+34 670 243 498

Susana Martín Belmonte, economista per la Universitat Autònoma de Madrid, autora de “Nada está perdido. Un sistema monetari i financer alternatiu i sà” i membre de l’Institut de la Moneda Social. #CAT2040

Susana Martín Belmonte, economista per la Universitat Autònoma de Madrid, autora de “Nada está perdido. Un sistema monetari i financer alternatiu i sà” i membre de l’Institut de la Moneda Social.

 Tractar d’aturar el canvi climàtic sense canviar el sistema monetari és com llaurar el mar

És necessari recuperar el control del Sistema Monetari? Hem de recuperar des de l’àmbit públic la capacitat de fabricar diners, una potestat que ara està privatitzada?

És absolutament necessari el control democràtic del sistema monetari. Els diners són, sobretot, un vincle. Si un grup de persones fan servir una mateixa moneda, cadascuna d’elles es veu afectada per cada unitat monetària nova que es crea, en funció de per a què es faci servir. És a dir, la forma en què es creen i es destrueixen els diners té efectes públics. Això s’ha vist molt clarament en la bombolla immobiliària, on la capacitat de la banca minorista de crear diners per a hipoteques barates i indiscriminades va fer que el sou de molta gent es devalués a l’hora de comprar habitatges mentre que la riquesa d’una altra gent es va incrementar de forma temporal i aparent, en pujar el preu del seu habitatge. Aquest tipus de decisions, que tenen l’efecte d’enriquir els propietaris i empobrir els assalariats haurien de ser objecte de decisió pública.

Aquests diners s’haurien de prestar a interès ‘zero’, contràriament al que succeeix amb l’abús que signifiquen els interessos compostos que apliquen els bancs.

La creació monetària com a crèdit, els diners-crèdit, té una part bona i una dolenta. La part bona és que, en teoria, pot adaptar-se a les necessitats de la gent, ja que es crea diners allà on hi ha un projecte que s’ha de finançar. Això permet una flexibilitat que fa que es pugui finançar allò que és necessari, sempre que hi hagi recursos ociosos. La part dolenta té dues vessants. La primera, els criteris segons els quals es concedeixen els crèdits, en la majoria dels casos sense tenir en compte en absolut la finalitat del crèdit: les condicions canvien segons les garanties o el prestatari, però en la majoria dels casos no canvien segons el projecte a finançar. El segon aspecte negatiu és l’interès. Efectivament, crec que cal buscar una altra manera de gestionar el risc de crèdit que no consisteixi en carregar un interès sobre els crèdits. L’interès compost és el motor intern del capitalisme que imposa l’imperatiu de creixement econòmic permanent.

Seria suficient amb controlar la fabricació de diners per poder triar lliurement les polítiques públiques i decidir en quines s’inverteix.

Controlar el sistema monetari permetria molt més que simplement fer les polítiques públiques decidides democràticament. Permetria també emprendre alguns processos de desmercantilització, com evitar l’obsolescència programada. Per exemple, si els electrodomèstics duressin més, es vendrien menys unitats es facturaria menys; és a dir, baixaria el PIB, i seria necessària menys mà d’obra. Cal un model econòmic per fer front a això. I la solució està en la distribució de la renda, que està altament relacionada amb el sistema monetari i financer. No em refereixo en aquest cas a la redistribució de la renda, que està altament relacionada amb el sistema fiscal, tot i que també tingui la seva importància, una mica sobrevalorada, des del meu punt de vista.

S’ha de deixar als bancs privats que fabriquin diners amb d’altres finalitats, o en cap cas s’hauria de permetre que els bancs privats fabriquessin diners?

Si els bancs poguessin ser regulats no seria un gran problema que hi hagués una sistema financer privat. Veiem per exemple les cooperatives de crèdit, un sector molt autoregulat en el control de l’objectiu del finançament, ja que finança l’economia productiva, fuig del finançament a l’especulació i que no va necessitar rescats de l’estat durant la crisi. També generen diners-crèdit, com els bancs però no només no causen cap problema sinó que realitzen una funció social. Cal el control social del crèdit, però hi ha moltes formes en que això pot funcionar, centralitzades i descentralitzades. Jo prefereixo les descentralitzades.

S’hauria de limitar doncs la capacitat dels bancs privats a la intermediació?

Sobretot cal limitar la capacitat dels bancs de finançar bombolles especulatives. En la crisi de 2007, el problema va ser que el regulador hauria d’haver aturat la bombolla immobiliària i no ho va fer per raons polítiques. Tenim un precedent molt fresc i molt proper dels efectes negatius de la no regulació. Per això crec que caldria tenir principis molt simples: l’especulació no s’hauria finançar amb cap pretext i per finançar l’economia real s’hauria de permetre l’entrada de més agents i noves formes de gestionar el risc de crèdit de forma descentralitzada, per intentar evitar el cobrament de l’interès en els crèdits de capital circulant.

Seria suficient amb la recuperació del control del Sistema Monetari o caldria anar més enllà, crear un banc públic, nacionalitzar, expropiar,…?

Necessitem deixar de dependre del sistema financer actual, de manera que no calgui rescatar-lo mai més i que puguem neutralitzar l’imperatiu de creixement econòmic que ens imposa. Per ara, anem en direcció contrària: cap a un sector cada vegada més concentrat d’uns pocs bancs que ja s’han començat a considerar “sistèmics”. Nacionalitzar-los seria una solució? Potser. Preferiria una oferta de diners i crèdit més atomitzada. Però no té perquè haver-hi només una solució. El problema és que anem en sentit contrari: cap a una regulació de talla única que fa impossible qualsevol iniciativa ciutadana que pugui competir contra aquests mega-bancs. Per aconseguir aquesta oferta atomitzada caldria obrir la porta a noves formes de producció monetària, que utilitzin els seus propis sistemes de compensació de pagaments. Els reguladors de la Unió Europea s’han preocupat que hi pugui haver nous mitjans de pagament i nous operadors de diners electrònics, però això no és suficient. Els mitjans de pagament electrònic, fins i tot els de nova creació, estan en mans del sistema bancari actual, perquè cal passar pels sistemes de compensació de pagaments que pertanyen als bancs.

Hi hauria d’altres formes de garantir diners per dur a terme les polítiques públiques?

En algun moment hauríem de començar a comptabilitzar el temps que els ciutadans destinen al bé públic com a contribucions fiscals. A mesura que hi hagi cada vegada menys necessitat de mà d’obra, hi haurà més ciutadans ociosos, i a mesura que es redueixi el PIB, hi haurà menys base imposable. Això es tradueix en uns ingressos públics decreixents i un temps dels ciutadans cada vegada més disponible. És una situació absurda, com morir-se de set al costat d’un pou perquè no tens una galleda i una corda. Hi ha comunitats que estan duent a terme activitats voluntàries i auto-organitzades per part dels ciutadans en favor del bé comú i de vegades es compensen per ells mateixos amb algun tipus de moneda complementària de creació comunitària acceptada per l’empresariat local.

Quan les autoritats reconeixen la utilitat pública d’aquestes activitats és el mateix que dir que una necessitat pública s’ha cobert sense fer despesa pública en euros. Perquè una cosa així fos sostenible en el temps, el reconeixement públic de la utilitat d’aquestes activitats podria consistir a acceptar aquesta moneda complementària com a pagament d’impostos. Seria com un circuit tributari invers: primer es fa la despesa i després les autoritats recapten l’impost, a l’inrevés de com passa ara. L’avantatge és que no necessitem tenir euros per fer la despesa ni per pagar els impostos, però podem satisfer les necessitats públiques igual. Potser no totes, però moltes.

És possible dur a terme aquestes polítiques públiques continuant dins la UE?

Perfectament. L’euro és la moneda de curs legal a la UE, no pots obligar a ningú a acceptar el pagament en cap altra moneda, però res no impedeix que la gent creï monedes complementàries i es comprometi a acceptar-les mitjançant contractes privats. I un cop això hagi passat, tampoc hi ha cap problema en què les autoritats l’acceptin, un cop provada la seva utilitat social per a la comunitat.

Opina com Marcel Coderch que des de dins del capitalisme és impossible en la pràctica, fer front al canvi climàtic?

Absolutament. Segons Hyman Minsky, el capitalisme és essencialment un sistema financer. Considerant que el sistema financer és la part més important del sistema monetari, podem també dir que el capitalisme és essencialment un sistema monetari i financer. Aquest sistema monetari i financer que tenim ens imposa el creixement econòmic permanent a causa de la creació monetària mitjançant crèdit amb interès. Tractar d’aturar el canvi climàtic sense canviar el sistema monetari és com llaurar el mar.

Les iniciatives que estan sortint a uns quants Ajuntaments com els de Santa Coloma de Gramenet i Barcelona, ​​o a els que ja fa temps que s’han provat a Vilanova i la Geltrú ¿poden ocupar un lloc important en les economies d’aquestes ciutats en el futur immediat?

Si aquests ajuntaments i l’empresariat local es decideixen a col·laborar amb aquestes monedes de forma significativa, és molt probable que si. També seria decisiu que entressin en funcionament sistemes de compensació de pagaments entre diferents monedes socials.

El 2011 va participar en l’impuls del projecte EUROCAT per crear una moneda complementària catalana. Quin recorregut pot tenir aquesta moneda?

Podria ser una espècie de banc per a monedes socials catalanes i servir de mecanisme de compensació de pagaments i convertibilitat entre elles. També pot ser una moneda catalana més, amb un àmbit territorial més ampli. Hi ha moltes possibilitats.

Quin és el marc geogràfic idoni per aquest tipus de monedes? És millor una única moneda complementària catalana o que n’hi hagi diverses repartides per tot el territori?

Perquè una moneda funcioni hi ha d’haver capacitat d’intercanvi entre els participants. Per tant, l’ideal és que l’economia estigui suficientment diversificada. Això pot passar a un nivell més o menys elevat, però jo considero clau la integració camp-ciuta;, és a dir, que s’intercanviïn productes agrícoles locals, industrials i serveis.

Les experiències que hi van havent arreu del món ¿permeten preveure la implantació potent d’aquestes monedes complementàries?

Les experiències amb més potencial estan encara per venir. Estem en un camp molt incipient. Però és clar, hi ha iniciatives molt interessants com el WIR suís, el Palmas, el Banglapesa, etc…

De què dependrà que la Catalunya del futur disposi d’un sistema monetari just, que respongui als interessos dels ciutadans i no als dels poderosos?

Depèn de que hi hagi formació i que la gent entengui la importància del sistema monetari a nivell polític.

 

3 Comments
Leave a Reply

*

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies. Si continues navegant estas donant el teu consentiment per a l'acceptació de les mencionades cookies i la aceptació de la nostra política de cookies ACEPTAR