+34 670 243 498

Quim Pérez Gómez, d’Aigua és Vida i Ecologistes en Acció

Quim Pérez Gómez, activista de ‘Aigua és Vida’ i ‘Ecologistes en Acció’

“Un canvi de polítiques d’aigua deslligat d’un canvi energètic i de model econòmic només serà un pegat”

 Entrevista realitzada al programa ‘La Plaça dels Futurs’ de Ràdio Municipal de Terrassa el dia 24 de maig de 2017

Quina és la realitat actual de la sobirania catalana en matèria d’aigua? N’hi ha per tothom? Està ben repartida?

La realitat és que el concepte de sobirania catalana en el moviment socio ambiental de l’aigua mai ha estat emprada. Sempre hem parlat de governança de l’aigua, de garantia d’abastament, de dret humà a l’aigua, de bon estat ecològic de les masses d’aigua i ara s’obren nous conceptes com aigua bé comú o aigua i democràcia.

El punt de partida a Catalunya és força preocupant. Tot i que, l’aigua per llei és de titularitat pública les privatitzacions de serveis són un fet contrastat pel negoci de les multinacionals que fan negoci amb un Dret Humà. Nosaltres diem que som campions del món en la privatització de l’aigua. D’altra banda, hi ha usos principalment agrícoles i hidroelèctrics, també industrials sobretot ramaders que fan un ús allunyat del bé comú que posen en greu risc la preservació de les masses d’aigua que són fonamentals per a la preservació de la biodiversitat i de les nostres reserves naturals que han de garantir l’abastament a totes les persones i, així, acomplir amb el dret humà a l’aigua i el seu accés universal.

A Catalunya hi ha suficient aigua per a tothom. Una altra cosa és que el desequilibri territorial, la densitat demogràfica i les seves economies concentrades sobretot en la Regió Metropolitana de Barcelona i el litoral comportin la seva insostenibilitat. Aquí està una de les claus de les dificultats de garantia de la Regió Metropolitana o de la Costa Daurada. Tanmateix, si s’implementessin mesures de recuperació d’aigües depurades, aprofitament de pluvials, invertir la tendència de la contaminació dels aqüífers per nitrats, etcètera, podríem garantir l’abastament de tothom sense haver de recórrer a transvasar aigua de l’Ebre o del Segre i, a més a més, retornar la del Ter.

Què hem de fer perquè el 2040 tinguem una distribució i un consum d’aigua sostenibles i suficients?

La veritat és que a la ciutadania, sobretot de la Regió Metropolitana no se li pot demanar més. Els consums de mitjana d’uns 100litres/persona/dia són un exemple. Ara bé, sí que cal incidir en la gestió de la demanda del sector agrari i posar fi als creixements urbans en zones amb molta concentració demogràfica. D’altra banda, la tecnologia i la implantació de mesures s’han de dirigir cap a la recuperació de les aigües depurades i dels aqüífers. També, s’han d’augmentar els trams alts de les tarifes penalitzant els consums innecessaris. Finalment, cal exigir al govern valentia i posar fi a la contaminació dels nostres aqüífers per nitrats. Entenem en aquest camp que només hi ha una solució: disminuir ostensiblement la cabana porcina. S’ha demostrat que la implantació de noves tecnologies al respecte només ha servit per incrementar la cabana porcina i augmentar sense fi la contaminació. Entenem que tot plegat no serà possible sense un regulador públic amb el suficient poder per actuar. Malauradament, quan un conseller o un director de l’Agència Catalana de l’Aigua s’ha pres seriosament les seves responsabilitat i ha pretès actuar com un regulador real, els grans poders econòmics han aconseguit fer-lo dimitir. Sempre s’ha governat per aquests poderosos interessos privats i utilitzaran totes les seves influències perquè així continuï. Certament, pel bé comú estem davant un gran repte.

A nivell de gestió urbana cal que l’onada de Terrassa no s’aturi. La seva aposta per recuperar el servei cal que s’escampi per tots els municipis de Catalunya. La remunicipalització de l’aigua no només ha de ser un salt a la gestió pública. Hem de donar un salt endavant i seguir marcant el camí de la gestió dels béns comuns. Des de ‘Aigua és Vida’ estem treballant molt seriosament en propostes de temes de governança. Hem d’esbrinar per responsabilitat democràtica models del govern del servei de gestió d’aigua on la ciutadana mitjançant una total transparència pugui tenir el control i els seus gestors en rendeixin comptes. Sabem que no és fàcil, perquè també som conscients que la gestió de l’aigua necessitat d’una llibertat total del dia a dia del seus responsables tècnics.

Estem molt esperançats. El municipalisme està plantant cara a les multinacionals de l’aigua encara que aquestes empren tot tipus de recursos per a intentar sortir-se amb la seva. Aquí neix l’exigència el nou concepte d’Aigua i Democràcia. La defensa aferrissada de les propostes que han nascut als moviments ens donen molta confiança i ens il•lusionen. Ho tenim clar: no podem fallar ni cometre errors. Perquè la democràcia recuperi el seu crèdit cal acabar amb la corrupció, restablir el crèdit de la classe política i d’actors que s’han vist implicats en aquest indignant saqueig que vivim. Tinc esperança, crec que el nou municipalisme ho facilita. També que forces polítiques i sindicats representatius que han pogut haver estat arrossegats, d’alguna forma, a aquesta lamentable forma de fer en són conscients i volen posar-ne solució. Clar que sempre hi ha interessos deplorables per a bloquejar i què res es mogui.

Qui serà els principals adversaris en la lluita per la preservació de l’aigua davant el repte del canvi climàtic?

Que hi hagi gent que vulgui guanyar diners amb un dret fonamental per la vida comporta que hi hagi famílies que hagin de triar si paguen l’aigua, la hipoteca o el menjar dels seus fills. A Catalunya, el 80% de l’aigua la controla el grup Agbar, que pertany al grup Suez, una multinacional francesa preocupada per fer diners i no el dret a l’aigua.
Per la preservació dels nostres eco-sistemes fluvials hi ha les hidroelèctriques que controlen els embassaments. Quan els convé deixen baixar aigua per produir energia i quan els convé, la retenen. Ens hem implicat ara en una “campanya de sediments” perquè Endesa no emmagatzemi sediments a Valls fins a colmatar-los. Hem anat al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats per posar aquesta problemàtica sobre la taula. Des de ben petits ens han ensenyat que la terra guany terreny al mar és gràcies als sediments i, amb el canvi climàtic, els deltes i els litorals estan en perill per l’augment del nivell del mar.

Seguirem pagant per beure?

És normal que es pagui per beure. Que ragi quan obrim l’aixeta no és un miracle. L’aigua s’ha de captar, s’ha de transportar, s’ha de potabilitzar, s’ha de dur a casa amb unes canonades. Després s’ha de depurar abans de vessar-la al riu. Tot això té uns costos. El que no té sentit és afegir els costos dels beneficis d’empreses privades. La governança ha de ser ciutadana, pública.
L’agricultura fa uns consums molt elevats. El sector industrial podria fer més esforços. La ciutadania, en general, fa un consum exemplar. A Santa Coloma de Gramenet, la mitjana de consum no arriba a 90 litres/persona/dia i, en canvi, a Sant Joan Despí o Sant Cugat, zones més benestants, el consum arriba a 150litres/persona/dia. Es gasta massa en piscines o en el rec de jardins privats. I, a vegades, es fa amb aigua d’ús de boca.

Els nostres governants són conscients de la gravetat del problema?
Crec que en són conscients però temen perdre vots. Hi ha una tendència complicada a invertir la idea que el cotxe es pot agafar sempre i en tot moment. Són conscients però no sempre són prou valents.

Quin escenari imagina per 2040 si no es fan les polítiques adequades en matèria d’aigua?

El canvi necessari perquè no passi l’escenari que imagino el 2040 va més enllà de les polítiques d’aigua. Els efectes més negatius del canvi climàtic seran sobre les reserves d’aigua. Un canvi de polítiques d’aigua deslligat d’un canvi energètic i de model econòmic només serà un pegat. No sé si serà el 2040 o uns anys més endavant però si no canviem urgentment el model crec que tot pot col•lapsar. Això no vol dir, n’estic convençut, que l’aigua no sigui la punta de llança per plantar cara aquest model, per canviar de fons aquestes irracionals polítiques que posen en risc el futur de la vida de les persones i que ara mateix només fa que augmentar-ne les diferències.

La nostra punta de llança de lluita en el que nosaltres anomenem aigua medi és el vulnerable i meravellós Delta de l’Ebre. El Delta de l’Ebre és en greu risc però també la resta de deltes de rius catalans, així com el conjunt del litoral català. La pujada del mar com efecte del canvi climàtic i la no arribada de sediments són les principals causes. Les hidroelèctriques, en no voler obrir les comportes baixes dels embasaments, no permeten la circulació de sediments. Irracionalment els acumulen fins omplir-los. El creixement urbanístic que ha envaït fins i tot les rieres impedeix la baixada de sauló a les platges. La proliferació de passeigs marítims i de ports nàutics que canvien els corrents marins i els arrossegaments de sorra està alterant negativament tot el litoral. Veig un futur molt alarmant pel Delta de l’Ebre i el litoral català si no fem arribar sediments per mantenir l’equilibri entre la terra i el mar. S’han construït massa barreres i s’altera la funció arrossegadora dels cabal generadors i dels corrents marins. La natura està enfadada i els climatòlegs preveuen llargues sequeres i perilloses inundacions. Els efectes són impossibles de preveure.

D’altra banda, les nostres reserves cal preservar-les. Hem de treballar des del municipalisme, però també des de l’Agència Catalana de l’Aigua, perquè tots els municipis siguin sostenibles, i no sostinguts com ara ho són una gran majoria. Aquí està la nostra aposta per l’aigua bé comú, un concepte que incorpora la necessitat d’un canvi de governança, de participació real i tenir en compte la necessitat urgent de preservar les nostres fonts de vida. Hem de recuperar els nostres aqüífers i posar en marxa les múltiples solucions que planteja la nova cultura de l’aigua. Cal evitar la contaminació de les nostres aigües des de l’origen i no a final de canonada.

Això és complicat en un sistema capitalista on el mantra és la competència en comptes del bé comú. Si no canviem d’arrel la forma d’actuar, pot estar en risc la garantia d’abastament de les poblacions. Sé que és alarmista. Els ecologistes estem acostumats a què ens ho diguin, però finalment el que dèiem malauradament s’acompleix. Entenc que les forces polítiques han d’emprar un màrqueting en positiu però des de l’ecologisme social no podem amagar la crua realitat. Sens dubte, hem de prendre mesures molt urgents. Aquest sistema està apunt del col•lapse. El capitalisme i el seu venerat creixement en són les principals causes.

2 Comments
Leave a Reply

*

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies. Si continues navegant estas donant el teu consentiment per a l'acceptació de les mencionades cookies i la aceptació de la nostra política de cookies ACEPTAR