+34 670 243 498

‘Pagar per viure’, una projecció distòpica del que volen els Poders. – versió llarga -.

‘Pagar per viure’, una projecció distòpica del que volen els Poders. Josep Cabayol.

La versió reduïda fou publicada a Crític el dia 20/2/15

‘Donar per Saber’ Fes-te subscriptor de SICOM i ajuda’ns a acabar d’altres projectes:

‘La Salut el Negoci de la Vida’. Si vols més dades sobre la sèrie de 4 documentals, clica aquí.

Si vols projectar ‘Determinants de la Salut’ escriu a sicom@sicom.cat o truca al 670243498

Algunes dades sanitàries a l’atzar.

Un infartat a Tarragona va morir perquè la unitat que l’havia d’atendre estava tancada. A la Vall d’Hebron una dona va perdre el fill perquè no hi havia ningú per desplaçar un respirador. Una altra dona va perdre la mare perquè la màquina estava espatllada per manca de manteniment. Un home mor al Vallès Oriental perquè el servei d’ambulàncies ha estat retallat. Al Vallès Occidental, un jove se suïcida perquè no és atès a temps de la depressió. Al documental ‘Determinants de la Salut, el Negoci de la Vida’, de SICOM i Howav, dues dones expliquen que es van intentar suïcidar a causa de la crisi i l’absència de polítiques públiques. Al mateix documental, tres dones denuncien que les han amenaçat amb prendre’ls els fills o les prestacions públiques per ocupar un pis o quedar-se al carrer.
Albert Gómez, delegat territorial de la Generalitat a les Terres de l’Ebre deia, sense que li costés el càrrec, va dir que “la gran plaga del segle XXI és la gent gran”.
Boi Ruiz elimina l’espera màxima de sis mesos en 11 de les 14 intervencions que estaven garantides per llei i des d’ara només es “recomana” que les intervencions quirúrgiques no urgents no esperin més d’un any (excepte oncologia, pròtesis de genoll, maluc i cataractes).
A Catalunya, l’any 2014, s’han derivat a la privada més de 20 mil pacients, la meitat dels quals al consorci privat IDC (abans Capio).
D’altres famílies han pagat per la intervenció urgent a la sanitat privada del seu malalt perquè la pública la dilatava en el temps. Alguns anomenats ‘professionals de la sanitat’ s’han aprofitat del dolor i la por a morir per convèncer els seus pacients que era millor pagar que no pas esperar. I els han operat ells mateixos, a les seves instal•lacions privades, cobrant a banda per un serveis que eren gratuïts. I fins i tot han fet les intervencions als hospitals públics emprant recursos públics en benefici privat.
Casos de presumpta corrupció vinculada a les privatitzacions i els negocis, nien a Salut – Padrosa, per exemple – sense que el president es qüestioni al titular del Departament ni obligui a canvis en la direcció.
Els malalts d’hepatitis C no disposen del medicament que els permetria guarir-se – amb una probabilitat del 90% – perquè els governs no dediquen prou diners a comprar-lo.
El sistema econòmic i farmacèutic del món occidental permet a les empreses fabricants prioritzar el negoci per sobre de salvar vides humanes. Qui paga viu! El preu dels medicaments per guarir l’ hepatitis C o l’epidèmia d’ebola, de la qual ja ni en parlem perquè té lloc a l’Àfrica, ho demostren. Fins i tot Peter Gøtzsche, escriptor i director del Nordic Cochrane Center al Rigshospitalet de Copenhague, afirma que els medicaments són la tercera causa de mort al món, després de les malalties cardiovasculars i el càncer. La medicació, un producte de destrucció massiva que genera beneficis als seus fabricants. Com les armes.
Els governs afirmen no poder fer-hi res, més enllà de ‘negociar’. El problema rau en qui finança els governs i qui són, d’on venen i qui paga les persones que els componen.
La sanitat camina cap a la seva privatització i finançada amb diners públics, convençuts com estan els ‘poders’ de la seva rendibilitat econòmica a curt termini: Qui es nega a ‘Pagar per Viure’?

Privatització de les necessitats humanes

Des de fa temps, i amb la crisi s’ha accentuat, els ‘poders’ van decidir privatitzar les necessitats humanes convertint-les en un negoci segur. Estan convençuts que ningú es negarà a pagar per la supervivència, sobretot de fills i néts, però també pròpia.
Observem el naixement d’un nadó. Què li és imprescindible per viure: aire, aigua, aliment, higiene/sanitat, sostre, i l’atenció humana necessària per garantir-ho. Després vindrà l’educació, eina imprescindible per assegurar que, com a mínim teòricament, totes tenim els mateixos drets. I necessitarà informar-se per decidir.

‘Pagar per beure, pagar per menjar’

Sense beure aigua, sense hidratar-nos, morim. Els poders en volen la privatització i malden per aconseguir-la. A l’Àrea Metropolitana de Barcelona l’aigua està privatitzada per a tothom i arreu de Catalunya per a la majoria. Fins i tot l’aigua vida, la quantitat necessària per assegurar la supervivència dels humans – al voltant de 40 litres persona/dia – convertida en mercaderia. Abans les fonts públiques estaven garantides. Ara, a llocs com Salt, al Gironès, tanquen fonts o les fan rajar gota a gota, per evitar que persones amb insolvència econòmica la puguin aconseguir sense pagar. Mentrestant, la xarxa d’aigua privada continua vessant perquè els resulta més barat perdre aigua que no pas reparar les canonades. Tant li fa si és un bé escàs.
Un bé comú imprescindible és a mans de companyies privades perquè en facin negoci malgrat que Nacions Unides hagi reconegut l’accés a l’aigua i a la higiene com un Dret Humà. Per tenir constància de l’abús només cal mirar la factura i l’augment constant de preus. Una realitat obscena afortunadament combatuda per l’Aliança contra la Pobresa Energètica.

A Espanya hi ha al voltant de 4,5 milions de parats. A Catalunya, quasi 600 mil. L’atur entre els menors de 25 anys supera el 50%. A Catalunya la pobresa laboral, persones que treballen però no cobren prou com per satisfer les necessitats bàsiques, arriba a l’11,7% de les persones econòmicament actives. A l’Estat el 42,2% de les persones a l’atur no reben cap prestació econòmica. Hi ha, per tant, quasi 1,9 milions de persones sense cap ingrés. La quantitat coincideix amb les persones que viuen en situació d’insolvència alimentària.

Contra totes aquestes dades, l’única política recomanada pels governs català i espanyol és la caritat, la bona voluntat dels ciutadans. – El Banc dels Aliments mereix una anàlisi específica, donat que per a les empreses el fet de ‘donar’ aliments els desgrava i els suposa un benefici addicional a través del valor de la publicitat que obtenen de forma gratuïta -.

Els drets a l’aigua i a l’alimentació no són considerats drets fonamentals. La sobirania alimentària és un concepte que els poders obvien. Si cal dedicar milers i milers d’hectàrees a la producció d’aliments per aquells que poden pagar, no s’estan de romanços i desplacen les persones que les habiten amb independència de quin serà el seu futur. I si cal alterar els preus de les llavors per fer negoci, es fa amb independència de les conseqüències que tindrà per a la fam al món.
L’ alimentació ha estat mercantilitzada i l’únic objectiu dels Poders és acumular diners i en tot cas evitar que els ‘consumidors’ – que no ciutadans – es morin si encara poden ser objecte de negoci.

Respirar no és gratis.

L’aire no es veu i, si bé s’olora, poques vegades relacionem les pudors amb la salut. I habitualment pensem que no passa res. Cada any, però, mor més gent prematurament a causa de la contaminació: 7 milions de persones al món (Informe OMS de març de 2014); 20.000 a Espanya.
Si apliquem les dades de la UE, un de cada tres espanyols respira aire contaminat. Si fem servir els límits de l’Organització Mundial de la Salut, més del 95% de les persones que habitem la península respirem aire contaminat.
Sabem també del cert que la contaminació crea i aguditza problemes respiratoris, que causa càncer de pulmó, arteriosclerosi, augmenta el nombre d’infarts i ictus; que els nens i adolescents veuen compromesa la seva capacitat pulmonar i que afecta el desenvolupament del pes i cervell dels nadons. Als països nòrdics estan allunyant les escoles de les autopistes per evitar que nens i adolescents respirin l’aire contaminant de partícules procedents de la combustió dels motors i de la fricció de les gomes amb l’asfalt. I s’està investigant la relació de la contaminació amb altres malalties com ara l’Alzheimer.

Tot això té costos humans i econòmics: morts prematures i finançament dels tractaments als hospitals. Cada dia que passa, doncs, respirar resulta més car per la sanitat pública, que paguem entre totes a través dels impostos, o per a les persones que emmalalteixen i no hi tenen accés perquè hauran de pagar les factures a la privada.

L’educació:

L’educació és l’eina igualitària per excel•lència. Sense educació per a tothom, gratuïta, sense diferències ni exclusions, la igualtat de drets, l’equitat, desapareixen. L’educació privada subvencionada amb diners públics, coneguda com a concertada, és una eina discriminatòria: ja no tothom té els mateixos drets perquè no tothom hi pot accedir per causes econòmiques i o de selecció. Passa el mateix a la Universitat. El procés de privatització que ha significat Bolonya i l’actual proposta de 3 anys de graduació i dos de màster, amb l’esforç econòmic, de temps i de dedicació que suposen, és una forma perversa de destrucció de la igualtat i l’equitat. La conseqüència és la restricció, sinó desaparició de l’ascensor social pel qual, teòricament, transitava la igualtat d’oportunitats i el manteniment de les elits a la cúpula del poder.

El sostre

Habitualment quan es parla del canvi polític a Espanya se’l relaciona amb l’esperit del 15-M. I és veritat. Anterior al 15-M existia, però, el moviment pel dret a l’habitatge representat en les Plataformes d’Afectats per la Hipoteca que provenien de ‘V de Vivienda’ i, de més enrere, de la lluita contra l’aluminosi. Probablement sense el 15-M l’actuació de les PAH sobre la política espanyola no hagués estat tan eficaç. Una cosa porta a l’altra. És evident que el dret a l’habitatge ha revolucionat la societat. Tal vegada perquè és aquest un dret tangible i les conseqüències de la seva absència, mesurables. En tot cas, la lluita contra l’absència de polítiques públiques d’habitatge ha estat decisiva en la revolució social que estem vivint.
Una cosa és segura, si s’ha hagut de fer i continua, una lluita tan i tan aferrissada, és perquè els poders volien i volen, que el dret a l’habitatge ho sigui tan sols per a aquelles persones que el poden pagar.
Una lliçó positiva i esperançadora en podem extreure: malgrat les intencions del Poder, la victòria és possible, difícil, però a l’abast.

Com es privatitzen les necessitats.

Seria pretensiós, per la complexitat del procés i del seu anàlisi, descriure’l amb precisió en un article com aquest. Això no obstant, de l’observació de la informació, en podem deduir unes quantes coses que el Poder vol obtenir.

• Estats on cada vegada la Política tingui menys pes i on les decisions es prenguin per imperatiu econòmic dels sistema dominant. I si cal que siguin estats fallits, que ho siguin. Somàlia, Iraq, Síria, Líbia, són exemples recents del negoci per sobre del dret a la vida. Però sense anar tan lluny, al sud d’Europa i a Espanya i a Catalunya, l’obligació de pagar deutes, moltes vegades inexplicables, probablement il•legítims i ens hauríem de preguntar si il•legals, està per sobre dels drets socials bàsics i per extensió del dret a la vida. I es fa per imposició constitucional i en nom de la creació d’Europa.
• Pensament únic: convèncer que l’actual model econòmic és insubstituïble i que la contaminació i l’explotació irracional dels recursos és ineludible si volem mantenir el benestar.
• Negoci indiscutible en l’origen: produir sense ser perseguit per les destruccions socials causades i/o malmetre el medi ambient, un bé comú imprescindible per a la vida.
• No pagar impostos, o el mínim indispensable, pels beneficis obtinguts, generant insolvència en l’erari públic i per extensió retallades de l’estat del benestar i dels drets socials.
• Obligar a pagar per totes les necessitats humanes i pel tractament de malalties– algunes causades en aquest procés – tot privatitzant el sistema sanitari a ‘causa’ de les polítiques restrictives dels drets socials, justificades per la insolvència de l’erari públic i reduint la sanitat pública a beneficència.
• Assegurar que totes les necessitats humanes estan garantides per aquelles que puguin pagar. La resta haurà d’espavilar. Sistema d’investigació, maquinària, medicaments, espais restringits, proteccions artificials, etc., que haurà estat desenvolupat precisament pels impulsors de tot el procés: poders financers, banca, fabricants d’armes, farmacèutiques,multinacionals de sanitat privada, de l’alimentació, de l’aigua, de l’energia. En definitiva, pels autèntics centres de poder que habiten per sobre de la política i que no volen altra cosa que un món de pagament per les elits i la mà d’obra necessària – no més – per assegurar els treballs forçosos que no volen fer.
• Destrucció del Dret a la Informació i, en conseqüència, del pensament crític i del debat democràtic.

Apunt final:

Escriuen Carme Borrell i Joan Benach: “Les desigualtats socials en Salut són aquelles diferències en Salut sistemàtiques, produïdes socialment i injustes. Són sistemàtiques perquè no es produeixen de forma aleatòria sinó que tenen un patró persistent en la població i afecten els grups socials més vulnerables. Es produeixen socialment perquè són conseqüència de processos socials i no de processos biològics. Tenen a veure amb el funcionament de la societat i són injustes perquè vulneren drets fonamentals de les persones. Aquestes desigualtats són el resultat de les diferents oportunitats i recursos que tenen les persones en funció de la seva classe social, sexe, territori o ètnia, la qual cosa significa una pitjor salut entre els col•lectius socialment menys afavorits”.

Privatitzar les necessitats humanes vol dir incrementar els grups de risc, excloure cada cop més gent del sistema, tenir cura tan sols dels inclosos. És portar a l’extrem les desigualtats en salut, convertir la injustícia en el ‘no valor hegemònic’. És empitjorar sabent-ho, la salut pública, Política, de la societat.

1 Comment
Leave a Reply

*

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies. Si continues navegant estas donant el teu consentiment per a l'acceptació de les mencionades cookies i la aceptació de la nostra política de cookies ACEPTAR