+34 670 243 498

Crisi del periodisme

Anàlisi crisi periodisme

El Dret a la Informació és propietat de la ciutadania
L’imperi dels diners

Text a debat a SICOM

Preàmbul

Probablement, els principals problemes del periodisme són el finançament i el control del Poder a través dels governs, de les polítiques de comunicació. El Poder o ha comprat els mitjans hegemònics i, o influents, o els controla a través de la Publicitat i el deute. I els governs, a través de les polítiques de comunicació, garanteixen que els mitjans públics no puguin compensar el biaix dels privats. I quan els governs tracten de combatre el Poder, se’ls acaba el finançament: ‘si vols renegociar el deute – que recorda, has de pagar per obligació constitucional – hauràs d’acceptar les nostres condicions’.

Desenvolupament

A mitjans dels anys 70 el Poder, per recuperar l’hegemonia econòmica i cultural, va decidir trencar el pacte social sorgit de la crisi dels anys 30 i formulat desprès de la segona guerra mundial, pel qual es potenciava l’estat del benestar. Des d’aleshores ençà i crisi darrera crisi, les diferències socials han augmentat i cada cop hi ha més pobres i exclosos. L’objectiu final és limitar la Democràcia a un privilegi exclusiu de les elits i de les persones que necessiten per mantenir el Sistema. A mesura que s’esgoten els recursos cada cop són menys les persones que hi tenen cabuda. L’exclusió viatja de sud a nord i s’escampa des dels més empobrits fins les classes mitjanes. Estan convertint els drets econòmics i socials en un negoci que es desenvolupa mitjançant les privatitzacions i la cooptació dels poders públics.

Una de les eines emprades i més eficaces per aconseguir-ho, és el control dels mitjans de comunicació, dels seus professionals i continguts i de les persones externes que s’hi expressen. La informació, condicionada als interessos de la propietat i no a les necessitat socials, s’ha dedicat a la divulgació dels valors del Sistema esdevenint mercaderia. I els mitjans, que han abandonat el foment del debat democràtic i del pensament crític, guies de l’opinió pública. Sense pensament crític concebut com a mètode per analitzar l’estructura i la consistència dels fets, els raonaments o les proposicions que en general s’accepten com a vertaderes en la vida quotidiana, no hi ha debat democràtic. Sense pensament crític ni debat democràtic les “veritats” s’introdueixen en el pensament individual i col·lectiu conformant un pensament únic, indiscutible. Sense el debat lliure de les idees, no hi ha democràcia.

Els grans mitjans de comunicació han passat a formar part del “Poder” i són part del pla per mantenir l’hegemonia social. Des de la seva activitat privada tracten de incidir en les polítiques públiques. Els mitjans de comunicació hegemònics, públics i privats, adquirits i, o controlats pels mateixos actors (poders) econòmics que impulsen el capitalisme neoliberal, defensen els postulats econòmics del capitalisme i els presenten com l’únic camí econòmic i cultural, en definitiva polític, possible.

La informació ha esdevingut així mercaderia i els mitjans de comunicació guies responsables de la creació d’una determinada cosmovisió adreçada a convèncer/dirigir/controlar l’opinió pública.
Amb dos objectius: pensar d’una manera determinada, perquè pensar d’una manera específica suposa actuar d’una forma concreta, prefabricada; i substituir el dret a la informació de la població per la facultat de consumir-la, deixant de ser ciutadans per convertir-nos en consumidors. I no estem dient que tota la informació sigui falsa, sinó que la informació esbiaixada/tendenciosa/prefabricada o la informació comprada, es publiquen en el mateix suport sense diferenciar-se de la Informació (amb majúscules). Encara més. Els mitjans vinculats al Poder tracten d’ocultar o com a mínim disfressar, tota aquella informació que posa en qüestió el sistema. I no hi ha pitjor censura que la informació amagada.

Què fa el Poder?

Han donat suport al pensament únic neoliberal i a les elits que l’impulsen. Han triat als periodistes encarregats de fer-ho. Han triat els continguts a distribuir.
Han imposat veritats úniques repetint-les de forma constant a la vegada que desacrediten qualsevol alternativa qualificant-la de utòpica o de posar en perill la societat. Redueixen així el debat i el limiten a discutir sobre si es poden mantenir o no les conquestes, els drets socials. És un debat reduccionista al qual els mitjans de comunicació hegemònics han donat suport quasi incondicional, tot encobrint el procés de privatització que s’amaga darrera les anomenades polítiques possibles.

Com han controlat i controlen els mitjans?

A través de les polítiques:

No s’adopten polítiques de finançament dels mitjans públics que permetin l’exercici de la seva funció.
S’aprimen els mitjans públics deixant-los sense recursos econòmics i de personal.
Se’ls controla a través de la designació de càrrecs basats en l’adhesió política i no en la vàlua professional.
Es prenen decisions que afavoreixen els mitjans privats en detriment dels públics. Prohibició de la publicitat sense adoptar mesures alternatives de finançament.
Control de les concessions/permisos d’emissió.
Control del finançament dels projectes.

Control Mitjans Privats

Propietat: han adquirit la propietat o assolit la majoria als consells d’administració.

Publicitat: ‘Quan comença la publicitat s’acaba el periodisme’.

Supediten la publicitat a una correcte exposició dels interessos del Poder representat en cadascuna de les marques. – Si vols els meus diners hauran de coincidir els teus interessos amb els meus que són els que marquen la línia editorial.
La publicitat ha adoptat noves formes i no està vinculada en exclusiva a la difusió d’una marca o una idea, sinó que es signen acords que asseguren a les corporacions que sempre es parlarà bé d’elles o que disposaran d’espai suficient per explicar les “seves meravelles”.
Deute: la banca (poders financers) imposen les condicions que el Poder considera, a través de la (re) negociació del deute.

Control Mitjans Públics

Controlen a través del deute, les polítiques públiques dels diferents nivells de l’administració – estatal, autonòmic i local -.

Si els governs fomenten/afavoreixen/permeten polítiques informatives contràries al Poder (poders econòmics i financers) se’ls reclama el pagament del deute. (I la Constitució, amb la reforma de l’article 135 de 23/8/2011, és taxativa: el pagament del deute és de prioritat absoluta per a totes les administracions.)

El deute ha suposat el toc de gràcia dels mitjans públics. Els tres nivells de govern, municipal, autonòmic i estatal, atrapats per la crisi i la manca de diners, han hagut d’admetre les condicions de les entitats financeres si no volien fer fallida. I entre les condicions hi ha la de posar els mitjans públics al servei del Poder o tancar-los (també val aprimar-los per fer-los inoperants).

Degradació del Periodisme

Amb el control dels mitjans públics, hegemònics i, o influents, el Poder, els nous propietaris dels mitjans i els partits que els hi donen suport, han anant poc a poc però de forma constant, degradant l’exercici del periodisme.

El periodisme quotidià s’ha convertit en una distribució de declaracions dels actors polítics i econòmics i culturals, amb interès de part; o en la difusió d’ informacions prefabricades que per manca de periodistes i de temps, no es comprova la seva autenticitat. S’obliga els periodistes per la via de la pressa/urgència i la manca de personal, a renunciar a les seves obligacions bàsiques: comprovar/contrastar/investigar la informació, garantir la presència als mitjans de tots els actors socials i en especial els més dèbils, i fomentar el debat democràtic i el pensament crític

Predominen doncs, la propaganda i la publicitat encoberta. Els gabinets de comunicació, que formen part del Poder, s’han convertit en els redactors de la informació. Els periodistes malgrat la seva voluntat, tenen moltes dificultats per contrastar les informacions que s’han de publicar de forma immediata. Aquesta rapidesa i l’abundància d’ informacions, causen la perpetuació de l’error (provocat) en reproduir els mitjans fins a l’infinit, les mateixes dades i declaracions.

Els lectors, oients, televidents, usuaris, no són el més important. Són consumidors, números que s’ofereixen a l’anunciant o al comprador d’espais, perquè pagui més. Ja no cotitza la qualitat, el valor és l’audiència. A més audiència millors vendes comercials. I tot s’hi val. Si cal espectacle, espectacle. I si cal manipulació i degradació, doncs endavant.

I s’ha avançat en la creació d’un periodisme rentable si més no política i socialment.. Un periodisme que compensi les pèrdues del mitjà amb els resultats de la publicitat política i comercial que difon. Informació convertida en mercaderia. Consum comercial i polític. Anul·lació del dret a la informació de la ciutadania.
Perquè no ens oblidem que al capdavall els propietaris del mitjà i els anunciants són la mateixa cosa, el mateix negoci i tenen el mateix objectiu: provocar consum, generar beneficis, perpetuar el domini econòmic i polític.

El periodisme de filtracions s’ha imposat i substituït al periodisme d’investigació.

La propietat i la publicitat impedeixen que el periodista pugui investigar quan els fets entren en contradicció amb els interessos del Poder que en última instància és el propietari del mitjà i de les corporacions que s’hi anuncien (també de les empreses editores).

El periodisme de filtracions, quasi sempre interessat, ha substituït al d’investigació tot confonent la ciutadania, fen veure que la informació és el resultat d’un treball periodístic quan en realitat és el resultat de l’aparició interessada d’un dossier.

I el periodisme preventiu quasi no existeix.

Degradació professional

Les elits periodístiques – en un procés semblant a les elits polítiques i econòmiques – han abandonat el món real i s’han convertit en corretges de transmissió del Poder. S’han limitat a reproduir el pensament únic i han abandonat el pensament crític i en conseqüència el debat democràtic: una única veritat, un únic sistema, un únic camí. Han contribuït a demonitzar el dissident. I resulta que el dissident era i és societat real marginada pel Poder.

El resultat ha estat la separació entre el món real i el mon virtual, el món dels mal dits guanyadors, creat a través de la comunicació generada des del Poder. Els mitjans han tendit a no tractar els problemes de fons que afectaven el món real però que no eren reconeguts pel Poder. Tot allò que quedava fora de la veritat oficial no existia, eren perdedors. Han hagut de ser els moviments socials els que, a base d’esforç, imaginació i capacitat de mobilització, han emergit i s’han fet visibles. Els mitjans no han volgut saber res d’aquests moviments del món real fins que donada la magnitud de les mobilitzacions, han hagut de reconèixer la seva existència.

Poc a poc els mitjans – i el periodisme – han anat perdent credibilitat mentre en paral·lel creixia el desprestigi del periodista – encara creix – entre la ciutadania. El periodisme és ara una de les professions amb menys prestigi tot acompanyant a la cua de la classificació, a polítics i jutges.

Degradació salarial

Ara mateix ningú té el sou segur a cap mitjà de comunicació. Però menys segur el tenen els periodistes mes joves afectats des del començament per una doble escala salarial i per condicions vergonyoses d’explotació laboral.

Els acomiadaments i les retallades afecten tot el col·lectiu de periodistes. Molts dels més veterans però, parapetats en els alts sous relatius aconseguits en època de bonança, estan més preocupats per mantenir la part de privilegi que sigui possible que no pas pel futur del periodisme.

Els sous de misèria i les condicions d’explotació que inclouen les col·laboracions externes o a temps parcial, fan que el periodista jove o aturat, hagi de preocupar-se més per la seva subsistència que no pas per la veracitat/autenticitat de la informació que elabora.

Es tracta de reïficar als periodistes, – com a la resta de la humanitat – tractar-los com a coses i no com a persones, convertir els sous en decisions graciables i no en drets. I fer-los creure que a través de les seves relacions amb el Poder obtindran les recompenses – i a voltes així és malauradament -.

No hi ha cap torero que vagi a sopar amb el brau abans de la festa. Els periodistes ho fan i habitualment.

Corrupció: econòmica, professional.

Si per sobre del dret a la informació de la ciutadania s’imposen els interessos personals/corporatius, estem cavant els fonaments de la corrupció.

I la corrupció no és tan sols l’acceptació de diners per fer alguna cosa contraria a la llei, ho és també quan és contrària als interessos generals de la ciutadania, a la ètica i a la deontologia professional.

Comprar persones és corrupció.
Fer escriure o escriure voluntàriament falsedats sabent-ho, és corrupció.
Amagar informació, és corrupció.
Mentir, enganyar, distorsionar, dir mitges veritats sabent-ho, és corrupció.
Escriure al dictat o reproduir propaganda com si fos informació, és corrupció
Tolerar-ho, justificar-ho, és corrupció.
No oposar-se als editors del mitjà quan estan mentint, és corrupció.
Acceptar regals o diners que modifiquin el procés informatiu, és corrupció.
La censura i l’autocensura són corrupció.

El problema rau en la por que causa quedar-se sense feina. Aleshores predomina el cap cot, el silenci i la insolidaritat.

Per altra banda la informació espectacle ha desfermat l’existència de gèneres com les tertúlies que són la culminació del procés degeneratiu i de corrupció del periodisme. Els tertulians, reclutats pel mitjà en funció de la seva identificació amb el sistema de partits o per la seva significada defensa del Sistema, acudeixen als mal dits debats amb la samarreta ideològica posada, sense reconèixer però que les seves opinions responen a una determinada adscripció. I s’atreveixen a parlar d’objectivitat o neutralitat quan en realitat són corretges de transmissió d’un determinat pensament, d’una determinada idea.

Periodisme digital

S’ha culpat a internet de la crisi econòmica dels mitjans. És discutible. Però no es pot culpar de cap manera a la xarxa de la crisi de continguts conseqüència d’una decisió en favor de l’hegemonia social capitalista, adoptada ja abans de l’aparició de internet.
— s’ha d’acabar de desenvolupar –

La gratuïtat és tramposa.

La informació és molt cara i aleshores, davant la dificultat de fer informació, quasi tot esdevé opinió o periodisme de declaracions. L’opinió és molt barata i resulta fàcil reclutar opinadors i triar-los en funció de la línia ideològica del mitjà.

És fàcil localitzar a internet opinadors que renuncien a cobrar a canvi de visibilitat personal. I la visibilitat resulta interessada. Aquest fenomen ja no és exclusiu d’internet i s’està estenent a les televisions que et donen plaça a les tertúlies per explicar les pròpies idees amb la finalitat d’aconseguir notorietat i, o rellevància si acceptes les seves regles i dones espectacle.

I no ens enganyem, la informació a Internet, contràriament al que es diu habitualment, no és gratuïta. El lector ha de pagar la connexió a internet, les eines necessàries per accedir-hi – ordinador, smartphone, iPad, PDA, tablet …-, antivirus.

Per altra banda, empreses de la xarxa, a través de la distribució gratuïta d’ informació, han trobat la manera d’aconseguir gran quantitat de beneficis. Proporcionen llocs web o buscadors on aconseguir informació suposadament gratuïta que proporciona molts guanys als seus propietaris.

Com els obtenen? A més a més dels econòmics, si és que hi són – en alguns casos és evident que sí – els beneficis és deriven de la intencionalitat oculta de la mercaderia informativa que ofereixen.

I preguntem-nos per què serveis i productes de realització cara s’ofereixen de forma gratuïta. Són una manera d’envair-nos la intimitat a través de l’ordinador, de saber què fem i què no? Són una manera de conformar una determinada cosmovisió adequada als interessos del Sistema?

La ciutadania ha d’entendre que la informació és cara i que per disposar d’informació lliure caldrà pagar-la indirectament o directa.

A què aspira el Poder

Com en tots els àmbits del procés productiu capitalista, el Poder aspira a substituir el factor humà per processos automatitzats i reduir la presència de professionals/persones tant com es pugui. – Tan sols els necessaris pel funcionament i els que calgui afegir per garantir que no caigui el Sistema -.

Això comporta l’adopció de legalitats cada cop més restrictives i reïficar/animalitzar les persones que habiten el sistema. En el món del periodisme vol dir, entre d’altres coses, allargar el nombre d’hores necessàries per aconseguir un salari de subsistència, impedir els processos autocrítics dels treballadors obligant-los a acceptar les condicions draconianes a través de la por a perdre la feina, lligar la promoció a l’obediència i l’assimilació, convertir les persones en “coses” canviables, impedir els processos d’associació entre els treballadors, convertir els sindicats en plataformes de promoció internes vinculades al poder…….

Es tracta de reduir el nombre de professionals al mínim i vincular la feina a l’absència de sentit crític i si escau, a la manca d’escrúpols, d’ètica i deontologia professional.

Per altra banda aspira a controlar els continguts a través de la pròpia producció. Vol que els continguts informatius es creïn a les pròpies corporacions i es reprodueixin tal com s’han realitzat. A Internet les empreses ja estan creant els seus propis productes i donant una versió de la realitat d’acord amb els seus interessos.

I vol imposar una neutralitat, una imparcialitat, una equidistància en les informacions que no respecta ni en la tria de professionals, ni en l’elecció dels temes informatius, ni en el baix analític dels fets, ni en les alternatives que contempla en exclusiva basades en el pensament hegemònic per altra banda declarat com a l’únic possible.

________________

Aquesta feina s’hauria de fer coordinadament amb tots els moviments socials i en especial amb les plataformes informatives existents i amb les de l’auditoria del deute.

Coses concretes que el periodisme hauria de respectar en aquest procés de transició

Els Drets Socials són inalienables. Tots els drets, les 3 generacions s’han de desenvolupar i respectar . (Llibertat, Igualtat, Fraternitat)

Totes som iguals, totes tenim els mateixos drets, vinguem d’on vinguem.

Periodisme amb perspectiva de gènere.

Sostenibilitat del Planeta entès com un tot compartit: resiliència i recursos

Parlar del deute (il·legítim) sense que sigui una obligació pagar-lo.

Programari i xarxa lliure i desmercantilització dels drets socials – inclou la informació i la cultura – .

Ús positiu del llenguatge. Acabar en especial amb la militarització i l’adjectivització discriminatòria i violenta del llenguatge.

Acabar amb la Cultura de l’escàndol.

Per afegir……………………..

Proposta de definició negativa de la informació: què no pot ser?

La informació no pot ser ocultada, falsa, esbiaixada, discriminatòria, masclista, racista, violenta, embrutidora, reïficadora/cosificadora), animalitzadora, egoista/individualista, interessada,……..

Llegir Propostes (esborrany) inicial per començar la reflexió col·lectiva a SICOM

6 Comments
Leave a Reply

*

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies. Si continues navegant estas donant el teu consentiment per a l'acceptació de les mencionades cookies i la aceptació de la nostra política de cookies ACEPTAR